A partir d’aquell moment, els vespres i les nits es van succeir amb una mena de toc de queda imposat per les forces policials. El que ha passat a la nostra ciutat, com a la resta de capitals de província del Principat, és greu. Molt greu. Persecucions i cops de porra indiscriminats, trets de foam i bales de goma, ús de porres extensibles, identificacions a centres hospitalaris, detencions arbitràries que posteriorment hem sabut que van comptar amb falsejament de proves inculpatòries.
De tota aquesta salvatjada, hi ha hagut fets que han estat especialment durs. El primer va ser la persecució de manifestants per part de mossos d’esquadra al crit de “Veeniiuuuu... som gent de paaaaaaauu” emès a mode sociòpata per la megafonia del furgó. El segon fet va ser l’atropellament de diversos joves a la Plaça Imperial Tarraco, derivat d’un carrusel dels Mossos (perseguir la gent amb les furgones per dispersar-la). Les imatges van deixar-nos tan impactades que molts veïns i veïnes vam fer picar les cassoles arreu de la ciutat. Posteriorment va tenir lloc la detenció de la Laura la nit del dijous, un autèntic despropòsit no només perquè el fet que siguin policies infiltrats qui se l’enduen fa tot l’efecte de ser un segrest, sinó per la brutalitat amb la que es duu a terme l’actuació.
Tanmateix, malgrat tot, hi ha qui es veu amb la necessitat de condemnar per igual les actuacions policials i la crema de contenidors per tal d’erigir-se com a força política d’ordre. Doncs no. Identifiquem clarament quin és el problema i no caiguem en el parany. El problema de fons és que tenim davant un estat que mou les restes físiques de Franco, per dissimular que les restes ideològiques del franquisme es mantenen a tot l’aparell de l’estat espanyol i España es una y no cincuenta y una, coño. I si ens atrevim a qüestionar-ho ens empresonen, i si persistim ens apallissen, ens atropellen i ens mutilen.
Els culpables de la violència que hi ha hagut a la nostra ciutat han estat els responsables polítics de les forces policials, perquè l’única violència contra les persones que hi ha hagut ha estat la perpetrada per la policia nacional i l’ARRO, i volem que se’n vagin. I aquesta violència respon a la mateixa operació política que ha forçat la sentència dels líders del procés, així com els empresonaments sense fonament dels CDRs el passat setembre i dels diferents joves aquests darrers dies, entre ells la Laura, el David i el Joan. Tots ells presos polítics.
Davant de tot plegat, les forces polítiques municipals tenim el deure d’estar a l’alçada de la dignitat que ha demostrat la gent. El mínim és trencar la normalitat institucional i ser a peu de carrer posant el cos. A banda, però, és imprescindible personar-nos com acusació popular per impedir que la brutalitat policial desfermada als nostres carrers quedi impune.
Hi ha una cosa que és, però, més important. Lluny de desmobilitzar, des de les institucions tenim el deure d’amplificar el poder de la desobediència civil, eina sense la qual serà impossible materialitzar el nostre dret a l’autodeterminació i l’amnistia de totes les persones represaliades. No és cert que ho tinguem a tocar, però sí que mai no hi hem estat tan a prop.
