Posem les coses al seu lloc, començant per les Terres de l’Ebre. L’Estatut de Miravet entrava a les Corts el 30 de setembre de 2005 i s’aprovava el 2006, després en referèndum. Però el 2010 se’l va carregar la justícia espanyola, malgrat se l’havien “cepillado”, tot i la promesa de Zapatero que s’aprovaria el que portés el president Maragall. És a dir, contra la voluntat del poble català i la sobirania espanyola; mentre el PP, amb Rajoy i Aguirre al capdavant, demanaven signatures “contra Cataluña” (llavors no existia el delicte d’odi, sembla; o això no ho era?).

Diem les coses pel seu nom. De vegades por semblar un equívoc parlar de Pedro Rajoy quan et vols referir a Mariano Sánchez, però no és cap confusió: repetir eleccions, Catalunya com únic argument de campanya (en versió 155, és clar), sense cap proposta política ni de diàleg.

Fa 50 anys el dictador Franco va designar com successor del sistema qui esdevindria rei el 1977, després succeït pel seu fill, que avui fa dos anys va maldar els catalans per haver votat i fer una aturada general com mai s’havia fet (va ser constitucional posar-se de part?), i deixàvem de ser ciutadans per a ser encara més súbdits (sense ni una paraula contra els més de mil ferits per les hòsties dels cossos i forces de seguretat de l’Estat).

Quina justícia cal esperar d’una Espanya que manté en llibertat els feixistes condemnats en judici per l’atac a Blanquerna contra la Generalitat la Diada de 2013? D’una Fiscalia que encara no ha engegat cap investigació a la Guàrdia Civil (GC) per l’assetjament i intent d’assalt a la seu de la CUP sense cap ordre judicial, el 20 de setembre de fa dos anys? El mateix dia dels escorcolls a la Conselleria d’Hisenda en que agents de la GC van deixar armes als vehicles (quan estava segrestat per l’exercit espanyol, allò que en deien “la mili”, deixar-te l’escopeta que anomenaven cetme era motiu de calabós… i ara ho afirmen en relació als legionaris que van “ocupar” bars de Vilafranca): volen, busquen introduir la violència en el relat, i no poden ni podran per què l’independentisme és pacífic (dimarts dia 1, per exemple), i això fa ràbia.

Aquesta setmana passada, el darrer intent de l’Audiència Nacional, bé del TOP (Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura), el tribunal polític… De la sentència que s’espera, una reflexió: on és la fiscalia investigant qui va donar les ordres d’atonyinar els ciutadans si ningú del gobierno (president, vicepresidenta, ministre d’Interior, delegat del Govern, director general, cap de l’operatiu) va ordenar-ho, segons van declarar en el judici? Més de mil ferits, amb impunitat policial, i desgovern d’un Estat…

Bé, però aquí s’ha fet una certa autocrítica i es mira cap a endavant. Els exemples de les Terres de l’Ebre en són una mostra i referent per a Catalunya. D’aquí l’altra part del títol: el ressorgir, com l’au Fènix ho va fer de les cendres.

El “Camí de cendra”, precisament, va ser el fil per a cosir les diverses accions que es van fer a la Ribera d’Ebre, als municipis cremats, per encarar el futur d’aquelles terres i pobles, en bona mesura sobre la base de la solidaritat i d’alternatives, com subvertir (ep!, pacíficament i en positiu, ja veureu) l’ordre actual i destinar més diners a la gestió forestal que a l’extinció d’incendis.
Es recupera la memòria històrica, amb les recreacions de la collita de l’arròs o la que es farà sobre els orígens de La Ràpita.

Tortosa va acollir el 14 de setembre la primera de les jornades formatives del Debat Constituent, on van participar unes 200 persones. Es treballa per una futura Carta Magna, quins continguts es començaran a conèixer la propera primavera, amb deliberacions obertes a tothom sobre el model d’estat que hauria de ser Catalunya (república independent, opció federal, Catalunya confederada o un estat lliure associat).
També el centredreta buscava re composar-se una setmana després, a Poblet, on participaven unes 150 persones.

Catalunya Meridional és referent en la construcció del futur. Per això cal no deixar d’exigir. A banda dels pressupostos, de l’Estat i la Generalitat, cal reclamar i lluitar, com per exemple per reclamar un simulacre d’emergència nuclear, que fa 32 anys no es posa al dia (la química, a Tarragona, ho fa cada any); oposar-se a les rotondes a la CN340 i exigir l’A7…. Seguirem.