Aquesta és, en síntesi, la voluntat d’un partit com el nostre, que aquest dimecres, durant la Diada Nacional, va demostrar com sempre ho ha fet que hi és i que hi serà. Perquè quan érem pocs demanant als carrers la independència per a Catalunya, ja féiem sentir la nostra veu a primera fila, i ara que en som centenars de milers també se’ns escolta ben fort i clar en el lloc que ens toqui anar.
Conclusions de la Diada
La manifestació de la Diada dimecres passat a Barcelona deixa algunes conclusions molt evidents. Portem una dècada de concentracions multitudinàries arreu del país, i especialment a Barcelona, sense que hagin decaigut els ànims ni les forces, malgrat els balls de xifres habituals per part dels mitjans i les autoritats de torn. Sempre hem sigut molts i moltes, i dimecres no va ser pas una excepció. No hi ha precedents de manifestacions massives sostingudes en el temps durant tants anys ni a Catalunya ni, segurament, a d’altres llocs d’Europa. Per tant, aquest fet denota una voluntat molt ferma per part de l’àmplia majoria de ciutadans i ciutadanes compromesos amb el dret a decidir, la llibertat, els drets socials i la democràcia.
La manifestació també va servir per prendre nota del moment que vivim els partits independentistes i les entitats sobiranistes. Tota relació dilatada en el temps té alts i baixos perquè som humans i tenim mancances, però també virtuts com la perseverança. És evident que la voluntat de trobar la unitat estratègica i continuar lluitant per l’objectiu comú al qual es referia l’Oriol està per damunt de qualsevol personalisme o interès particular. Cal abordar ja sense més dilacions la unitat estratègica. És el que ens cal, coincidir partits, entitats i societat civil en l'estratègia a seguir a partir d’ara. Però també cal defugir la uniformitat política, sobretot en l'àmbit electoral. Això ens fa petits i necessitem ser molts i diversos per afrontar el nou embat amb l'Estat. O sigui, unitat tota, la uniformitat no ens afavoreix.
Punt d'inflexió
Deia que som humans i tenim defectes. Un de molt habitual és ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Com diu l’Oriol, l’Estat opressor vol dividir les forces independentistes per guanyar. I no ho hem de permetre. Hem de ser valents i generosos per definir una estratègia conjunta i evitar que ensopeguem amb aquesta roca que és l’Estat espanyol i tots els seus aparells repressors. La Diada hauria de ser el punt d’inflexió, no tenim més marge de temps, després del judici de la vergonya arribarà ben aviat la sentència també previsiblement vergonyosa. Ens ha de trobar units, no uniformats, i ben armats d’eines democràtiques, pacífiques i efectives per fer front a aquest nou episodi del llarg procés cap a la independència de Catalunya.
L'1 i el 3 d'octubre
Es parla molt de la mobilització permanent i s’agafen com a referents les dates de l’1 d’octubre i el 3 d’octubre. Aviat se’n compliran dos anys. Efectivament, van ser dos moments clau, dues fites, dos èxits de la ciutadania d’aquest país. La massiva participació va venir motivada per l’anhel de llibertat i com a reacció pacífica a l’acció violenta de l’Estat espanyol, un fet sense precedents dins l’Europa democràtica. El Poder Judicial espanyol ja té coll avall que a mitjans d’octubre es farà pública una sentència del judici de la vergonya que no es preveu gens favorable als nostres presos polítics i les nostres preses polítiques. Cal, doncs, emmirallar-nos en l’1 i el 3 d’octubre del 2017 per respondre-hi des del carrer i des de les institucions. Davant l’acció repressiva, reacció unitària, massiva i contundentment democràtica i pacífica.