Aquest mateix dilluns, el ple de l’Ajuntament de Valls va aprovar, per unanimitat, una moció a favor de morir dignament. És molt positiu que en prenguem consciència, perquè tenim dret a viure amb la màxima qualitat de vida possible.
Però no se us genera certa contradicció mental? És a dir: fa dotze anys que es va aprovar la llei de memòria històrica, amb l’aplicació de la qual avancem lentament: tenim morts a les cunetes des de fa 80 anys i els familiars dels qui van lluitar a la Guerra Civil espanyola encara no tenen descans perquè no poden posar un ram de flors a les tombes dels seus difunts. I, paral·lelament, la societat actual es posiciona a favor del dret a morir dignament.
Durant els tres anys que va durar el conflicte bèl·lic hi va haver milers de morts, sobretot del bàndol republicà; i també presos i exiliats: polítics, excombatents o civils que defensaven, tots ells, la causa republicana, com la seguim defensant molts centenars de milers de catalans i catalanes avui en dia.
Fixeu-vos: presos polítics i exiliats. Tornem a estar igual, amb la gran diferència, és clar, que la Guerra Civil Espanyola va provocar un munt de morts als quals encara no se’ls ha pogut donar un enterrament digne o que segueixen desapareguts.
Fa mesos vaig tenir la possibilitat de conèixer-ne un cas. Quan va començar la guerra, el Xavier tenia 13 anys i una bala perduda el va malferir a Pallejà. La seva família, malgrat els esforços, no el va poder trobar. El gener del 1939 van rebre una carta des de Valls en la qual, la persona que el va cuidar a l'hospital de sang els comunicava que havia mort. Els seus germans el van venir a buscar els anys 50 al cementiri de Valls per veure on estava enterrat, però els van despatxar dient-los que no hi havia ningú enterrat allà.
Una neboda del Xavier, amb la que tinc una certa coneixença, es va adreçar a mi per veure si podíem posar fi a la preocupació d’unes persones que 80 anys després encara no sabia on estava enterrat el seu familiar. Gràcies a la bona feina feta pel Jep Martí des de l’Arxiu de Valls, vam poder localitzar l'apunt que deixava constància que el Xavier estava enterrat a Valls, en una fossa comuna del cementiri.
Fa unes setmanes vaig poder conèixer la Maria, la germana petita del Xavier, que ha hagut d’esperar 80 anys per poder posar un ram de flors a l'espai que tenim al cementiri dedicat a la memòria dels que la història ha oblidat i que es van enterrar a Valls. És una satisfacció immensa veure com la Maria i les seves filles podien tancar un capítol important de les seves vides, saber on és el seu germà i oncle. Però, alhora, es lamentaven que els germans ja morts del Xavier no havien pogut tancar-la.
És lamentable que, repeteixo: 80 anys després de la fi de la Guerra Civil, la llei de memòria històrica tingui tantes i tantes mancances. Moltes famílies encara no han pogut passar pàgina, moltes famílies no saben on estan enterrats els seus familiars i viuen amb una incertesa indigne d’un país, Espanya, que s’autoproclama democràtic però que en té ben poc.
El Raül Romeva ha fet molta feina en aquest sentit. Ha treballat per fer efectiva aquesta restitució, tant en els processos judicials contra els republicans: decretant-ne la nul·litat; com en l'obertura de fosses comunes i la identificació de restes a través del Banc d'ADN. Però ara, està empresonat i responent davant d'un tribunal que el jutja per sedició i rebel·lió, un home ferm defensor de la pau, els valors democràtics i els drets fonamentals està assegut al banc dels acusats juntament amb Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Tots ells són presos polítics i preses polítiques per molt que la Junta Electoral Provincial prohibeixi que TV3 parli de presos polítics, exiliats i judici de la repressió.
