Van ser uns dies horribles. Segurament els pitjors dies de la nostra vida. Només cinc dies després d’ingressar amb el nen, la seva germana bessona va seguir les seves passes. I els nostres fills van passar a ocupar dos dels sis llits de què actualment disposa la UCI Pediàtrica de Joan XXIII. Si això ens hagués passat un any enrere aquest calvari s’hagués multiplicat per dos, ja que l’hauríem hagut de passar en algun centre hospitalari de Barcelona. Encara sort, ens repetíem.
Durant dues setmanes vam passar 24 hores tancats en un univers fins llavors desconegut per nosaltres: monitors per controlar la freqüència cardíaca o el nivell d’oxigen a la sang,; màquines per ajudar els nostres fills a respirar artificialment; tubs; bombes per alimentar-los o per injectar-los la medicació; vies a la femoral, i a la jugular; transfusions de sang... Un univers en què no pots deixar de patir veient com els teus fills, tan petits, tan indefensos, lluiten per tirar endavant.
Però entremig d’aquest patiment... Una llum: la de les professionals – i aquí el femení no és gratuït, perquè són la immensa majoria- que durant les 24 hores de tots els dies que va durar aquell patiment van tenir cura no només dels nostres fills, sinó també de nosaltres, els pares. Recordo que ens va sorprendre la joventut del personal, tant de pediatres com d’infermeres. Tenim la vida dels nostres fills en mans de gent més jove que nosaltres i quina seguretat que ens transmeten, dèiem amb la meva parella.
Vam trobar i descobrir professionals excepcionals, diria que en la majoria de casos metgesses i infermeres per vocació. Les vam poder observar en directe matí, tarda i nit; i vam comprovar que més enllà d’un domini absolut de la maquinària i la tecnologia que regna a la UCI, totes elles van tenir cura dels nostres fills amb una delicadesa i un tracte exquisit. Mai no podrem agrair prou tot el que van fer. Literalment els van salvar la vida! Amb professionalitat i sempre amb una empatia que, ara que ho hem viscut, sabem que esdevé clau en uns moments emocionalment tant delicats per a qualsevol persona.
A l’habitació de les Balenes i a la de les Tortugues ens hi vam passar uns quants dies, massa! I això em va permetre constatar la grandesa del sistema de Salut Pública del país. Un sector, al meu entendre, poc reconegut socialment que hauríem de reivindicar dia sí dia també. Com a periodista, aquesta experiència tan dura permès fer una autocrítica: massa vegades havia parlat de les mancances del Joan XXIII i massa poques de la grandesa dels professionals que hi treballen. Ara, com a servidora pública, em faig la promesa de defensar sempre que en tingui l’oportunitat els treballadors i les treballadores de la Salut Pública, un sistema que salva vides!
I com a mare, no cal dir-ho, estaré eternament agraïda a les professionals que van tenir cura dels meus fills. Gràcies de tot cor!
