Aquí sempre hem tingut tres grans forces. Per una banda, el centralisme espanyol de dreta que vesteixen corbata i van ben pinxos. Aquest sempre han estat més connectats amb la Meseta que no pas amb els interessos de Catalunya que han tingut com un a mena d’hort de cap de setmana. Aquests senyors que fan pinta d’anar a missa i de portar un pin de la bandera espanyola en els seus ambients íntims s’han multiplicat en tres noves formacions: Tenim els Vox que van molt forts i amb publicitat gratis a través del Judici del Procés on tot i exercir d’acusació particular amb la despesa que això comporta estan fent la seva campanya electoral, sinó molts segur que no sabien ni que existien.
Després tenim els Ciutadans que estan allí. Alguns dels seus membres cansats del PP han muntat la seva carpa electoral i endavant. Tenen uns líders polítics que pot agradar o no, però per sort o per desgràcia també passen moltes hores davant els mitjans de comunicació i la promoció també la tenen gratuïta pels mitjans públics.
Després està el PP, que són els de tota la vida que al Vendrell sempre treuen dos regidors, però possiblement a les properes la cosa es podria alterar, però ells sempre aguanten la patacada i estan allí donant suport al govern que faci falta en benefici del municipi aquí no passa res.
Després estan els catalanistes de tota la vida que ara es presenten en diverses formacions. Per una banda, els que porten les sigles del partit de torn i després n’hi ha uns que recuperen vells rostres de la política local i que després de 4 anys de parada tècnica tornen a veure que poden recuperar d’aquell votant del Pujol i el Mas que ja s’ha perdut la pista i ja no sap a qui votar entre canvis i nomenclatures diferents. També hi ha els d’Ara Vendrell, on molts proven d’aquesta pedrera nacionalista, però ells són un grup que han de decidir a veure com encaren el vaixell municipalista i tot està una mica penjat. Sobre la marxa es va decidint entre tots plegats. No ens mullem gaire no sigui que l’aventura política ens surti malament. Al final s’han apuntat els de l’Anc que han volien unir tots els partits nacionalistes i al final com no els hi han fet gaire cas, han muntat la seva estratègia i a veure per on peta la cosa. També estan allí perquè ningú vol baixar de la cua de sortida a veure que diu la gent.
A la banda més de l’esquerra estan els fills del Psc autèntic ja caigut en aquesta democràcia fictícia que vivim i aquests també van donar suport al 155 i del Psuc i les seves variants que són la banda més esquerrana de tot el panorama polític.
Aquí tenim des de la nova versió de l’esquerra d’aquest país com pot ser els Si se puede que han vingut a cobrir un lloc que van deixar buit aquestes formacions abans esmentades i que van fent sobre la marxa i adaptant-se a les noves situacions tenint sempre en compte els problemes reals i autèntics de la majoria de la gent en aquesta societat precària que ens toca viure.
Després estan els de la Cup que entre les seves coses bones està que els membres amb càrrecs polítics no repeteixin. Això és una dels models que s’hauria d’anar implantant en totes les formacions en els propers anys, perquè fer de la política una professió és una cosa que només pot beneficiar al protagonista, però a ningú més.
Després hi havia algunes formacions veïnals dels barris marítims que semblava que apareixerien, però ara estan calladetes. A veure que passa si al final donen el salt o es dilueixen en alguna altra formació. Doncs res per triar i remenar. Alguns ja fa dies que fan campanya, altres encara no se sap qui serà el seu cap. Altres només es coneix el seu cap i prou. Doncs seguim endavant en aquests mesos farcits de propaganda electoral camuflada. Aneu pensant qui votareu i sinó ho feu sempre guanya el que tingui més vots perquè la llei que tenim ho diu així i punt.
