D'entrada puc estar satisfet del que pensàvem quatre gats ha estat recolzat per una major part de la població, per tant, no n'anàvem tan desencaminats en aquells temps.

Ara mateix, els meus desitjos van un pas més enllà i el que voldria o desitjaria és l'assoliment de la República de Catalunya. Però bé, avui els volia escriure sobre les veritats del procés, insisteixo amb les que jo hi veig.

La primera gran veritat que es constata és que España no accepta la diferència política i que les seves institucions bàsiques emmotllen la seva estructura democràtica a l'assoliment de la negació política fora del nacionalisme castellà. Fruit d'això, i de l'ostentament de la força militar, policial i legal, així com de la majoria demogràfica s'està produint l'injustificable empresonament (dins i fora de Catalunya) de polítics sobiranistes que han dut a terme els desitjos polítics d'una part important de la població catalana desobeint una interpretació restrictiva del marc jurídic actual constitucional.

Davant d'aquests fets els partits polítics han fet el següent:

CDC. Una part important de Convergència Democràtica ha abraçat el sobiranisme, pagant un preu alt amb la presó i l'exili. A més a més, una part del qual ha fet trontollar l'estructura clàssica del seu nou partit, el partit Demòcrata (copiant la idea del partit demòcrata d'EEUU), ja sigui a través de la fórmula JuntsxSí, JuntsxCat, JuntsxRepública o la Crida Nacional.

Valoro el pas valent realitzat, critico l'accés de fatxenderia i condescendència amb que sempre s'ha mostrat el nacionalisme català, vers l'oposició política i la població nacionalista castellana.

La resta de CDC ha abandonat la política, s'ha passat a d'altres partits o ha ajudat a crear un nou partit autonomista, Lliures, que suposa un retorn al peix al cove dins del cafè per a tots.

UDC. Partit enfonsat i arruïnat pels seus dirigents. Una part d'ells han creat un partit d'associats que es diu Demòcrates, sobiranista que a part de participar en JuntsxSí, a les darreres eleccions canvia de coalició substituint l'antic món de CDC per ERC.

La resta de la UDC forma part de Junts per Avançar i del mateix Lliures. Tots dos venen a ser el que era CiU abans. Junts per Avançar es va col·ligar amb el PSC a les darreres eleccions del 21-D.

Per tant, de partits autonomistes s'ha passat a partits soberanistes, i de coalicions de centre dreta a coalicions de centre esquerra i democristiana.

Junts per Avançar ha mantingut els principis d'actuació de l'extinta UDC: partit de càrrecs i de poder, i els objectius polítics són sempre secundaris. És el viu exemple de la política vertical endogàmica, del qual participen la majoria de formacions polítiques, aquesta, però, crida l'atenció perquè són quantitativament minoritàries però aconsegueixen una quota de poder sobre dimensionada.

PSC: Partit que s'ha anat aprimant, i dit a l'engròs ha perdut tot el socialisme catalanista sobirà. Bàsicament ha demostrat que és abans un partit de l'Estat, del règim actual, que socialista, abandonant dues idees importants: el de consulta pròpia i el de les sobiranies compartides.

Còmplice de la repressió no ha pogut quedar al mig del conflicte perquè ha navegat més vers la posició estatal que no de la defensa dels drets democràtics de la minoria sobirana. No qüestiona el status quo español, ni de la forma de l'estat ni a nivell socioeconòmic. És el partit maquillador de les injustícies, li fa una basarda terrible anar a l'arrel dels problemes de l'estat.

C's: És el reflex que la idea de que som un sol poble era un ideal, però que estava lluny de la realitat. És una conseqüència interna de la Catalunya real. A nivell de fora de Catalunya són la realitat desitjable, és a dir, catalans castellanitzats, o castellans amb tocs folklòrics catalans. En aquest sentit, són autèntics, i no són com el món del Psc i de l'antiga CiU que quan sortien de Catalunya havien de rebaixar la seva adscripció catalana per no ofendre la posició monolítica castellana, la "España" una realitat impossible si no ets com has de ser nacionalista castellà (todo per la patria, un poder vertical, on els habitants no són ciutadans amb drets i deures amb responsabilitats, si no que són súbdits que no poden confrontar el poder establert).

PP: Senzillament el franquisme de sempre, nacionalista castellà, dominador del discurs de l'estat i de les seves estructures. Continuadors d'un estat funcionarial on el dinamisme econòmic no pot tenir poder polític perquè aquest és exclusiu dels poders coercitius.

ERC: Ha passat de l'autenticitat de confrontar l'estat espanyol a assumir el paper condescendent que feia i encara fa en part el mon de Convergència Democràtica. Ha fet forat a les diverses àrees metropolitanes però al preu d'anar perdent recolzaments en la Catalunya comarcal i local. Van accelerar el procés i l'han frenat de cop.

Tant l'ERC com el món sobiranista que prové de CiU no ha volgut veure la repressió que ha patit al llarg de la democràcia española l'esquerra independentista, i que amb l'empresonament dins d'España ha sigut una continuïtat d'anys passats, ara els hi ha tocat a ells.

Comuns: Ha patit moltíssimes fuites, divisions, fruit de les contradiccions de l'esquerra més tradicional i de la nova esquerra amb la idea de l'estat. Part dels seus dirigents han demostrat ser més espanyols que d'esquerres, i ser autoritaris més que horitzontals. Ser reivindicatius lights que confrotadors del status quo actual.

CUP: Són els que han potenciat més la confrontació amb el status quo actual, tan en la qüestió nacional, com social, com econòmica, com de funcionament de la classe política, com de l'abast del concepte de la política, ... Han seguit criticant el mon sobiranista exCiU però han desaparegut en moments claus. Han recollit els descontents d'ERC.

Per tant, com podeu veure el canvi no ha sigut menor..., i la pregunta que ens podem fer és... i ara què?

Ara, no respondré a aquesta pregunta... només vull senyalar que mentre duri el conflicte tots estem perdent, perquè ni la defensa a ultrança de la unidad de España amb la repressió explicita dels dissidents així com l'alt immobilisme dels seus seguidors refrectaris als canvis acabarà amb la seva oposició; ni la defensa de l'objectiu de la independència de Catalunya com a projecte dins dels marcs actuals europeus així com el baix nivell d'implicació del que estan disposats a perdre la població sobiranista en accions reivindicatives, acabarà amb l'actual marc polític mancat d'estructures sòlides de democràcia.

Proposo asseure's en una sala del Parlament de Catalunya, tothom, i no aixecar-se'n fins que es trobi una solució que eviti que continuem perdent tothom dia a dia...

I si no ho fem, és que ens agrada més la destrucció i l'autodestrucció que el desig de la vida.