Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

"Un 3 d’octubre per la democràcia"

Opinió Òscar Peris
Dimecres, 03 Octubre 2018 12:15

L’1 d’octubre de 2017, ara fa un any i dos dies, va passar el que va passar.

Se’n poden fer moltes lectures, més o menys rigoroses, fins i tot les fantasies judicials que coneixem. Tota la gent que va sortir al carrer el dia 1 va tenir les seves raons per a fer el que va fer, fos el que fos. Ara bé, el dia 3, l’endemà passat, també va ser molta gent la que va sortir al carrer. I m’atreviria a dir que hi havia menys pluralitat de raons, més enllà dels matisos personals.

Perquè el dia 3, al carrer, hi havia gent que no havia anat a votar ni a protegir cap col·legi. Hi havia gent amb banderes espanyoles. Hi havia gent que no vol la independència de Catalunya, amb tota legitimitat, igual legitimitat que els qui la volem. I tota aquesta gent protestava, protestàvem, per l’actuació policial de l’1-O, per la brutalitat física i moral, per la repressió de la porra i de la toga, que ja s’anava anunciant. El dia 3, al carrer, hi havia la gent del sí, la del no, la del vot en blanc, i la gent que no va voler votar per mandra, per convicció, o per rebuig al referèndum i a la independència. Però tothom, tota la gent, de totes les opcions, rebutjàvem la violència i admetíem les posicions alienes. El dia 1, el si o el no anava d’independència; el dia 3, anava de democràcia, anava de drets civils.

Perquè aquestes qüestions es resolen votant. I evidentment que cal, abans, donar molta informació, debatre, aportar dades. És una decisió important, que canvia profundament el nostre futur col·lectiu, i precisament per això ha d’estar, en darrera instància, en mans de la gent. En tenim exemples, al món, i, si més no, a la part del món que sentim nostre, a la part del món a què aspirem, les societats profundament democràtiques. Els exemples escocès i quebequès són els més clars, però podem anar més enllà, a Suïssa, a Dinamarca, a Noruega. 

No fa gaire, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha recomanat que Catalunya segueixi l’exemple del Quebec. Podríem dir-li que ja ho ha fet, perquè Quebec va decidir, a les seves institucions, i de motu propio, fer els referèndums, i això és el que va decidir el Parlament de Catalunya. Però el que cal deixar clar és que, a més que Catalunya segueixi l’exemple de Quebec, Espanya hauria de ser com Canadà; és a dir, acceptar el referèndum i respectar la voluntat dels votants. Aquestes comparacions no són noves. Fa força anys, en plena primavera bàltica, es va dir allò que Catalunya és com Lituània, però Espanya no és com la URSS, una manera com una altra d’intentar acontentar a tothom... i no aconseguir-ho. Efectivament, Espanya no era –i tampoc ara- com la URSS, i ens en felicitem, perquè la URSS del 1990 no era pas un model desitjable, i volem el millor per al poble espanyol. Però no sabem si Espanya voldrà ser com el Canadà o com la Gran Bretanya, que són models molt més atractius, més basats en el pacte que l’ordeno y mando o l’a por ellos.

Els pactes, els acords, les enteses, són cosa de dos, com a mínim, i en igualtat de condicions. I aquesta és una convicció compartida per prop d’un 80% de catalans, que estan d’acord a celebrar un referèndum sobre el futur del país. És clar que hem d’arribar –volem arribar- a acords, que, per la seva naturalesa, seran pactats. Però la necessitat de pacte no és la capacitat unilateral de vetar, perquè aleshores no hi ha pacte sinó imposició. I tornem al principi: va de democràcia.

Òscar Peris

Òscar Peris

Delegat del Govern a Tarragona

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

No s'ha pogut desar la teva subscripció. Siusplau torna-ho a provar.
La teva subscripció ha estat correcta.

Butlletí de titulars diari

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu: