L’Estat d’Israel no en té prou amb mantenir el bloqueig a la franja de Gaza, condemnant la població a una crisi humanitària – aquesta, sí, autèntica- que ha convertit tot un territori en una immensa presó a l’aire lliure. Les mobilitzacions de protesta contra aquest estat de coses es reprimeixen amb mètodes propis de segles passats, o sigui, obrint foc real contra manifestants desarmats. Quins soldats més valents! Les celebracions del 70 aniversari de la fundació d’Israel i la inauguració de l’ambaixada nordamericana a Jerusalem han servit per afegir matances a les matances, horror a l’horror.

Ho hem repetit tantes vegades que ja no ens ve de fer-ho una més. Les actuacions d’Israel són contràries al dret internacional. O sigui, delictives, i plantegen als altres països una exigència de resposta tant des dels aspectes polítics com dels ètics i morals. No es pot permetre que un estat, pel seu compte, violi sistemàticament les normes de convivència del que considerem una societat civilitzada. Cal una condemna rotunda de les Nacions Unides i de la Unió Europea, una investigació independent dels fets que en determini exactament les responsabilitats i, arribats a aquest punt, sancions internacionals.

Per què fa Israel el que fa? Perquè des que va signar els acords d’Oslo el 1993, entre Arafat i Rabin, es va embarcar en un procés negociador que només podia acabar amb la independència de Palestina. Aquell acte els hi va costar la vida, anys després, a tots dos signants. Des d’aleshores, governs d’extrema dreta han triat com a única política atiar el conflicte per evitar, precisament, el desenvolupament dels acords de pau. Una situació bloquejada, i plena de sang, afavoreix aquesta visió bàrbara de la qüestió, que en comptes de resoldre el problema l’eternitza.

La responsabilitat de la comunitat internacional és, doncs, crucial, com també ho és la capacitat d’acció dels ciutadans i ciutadanes de tots els països. Per aturar el reguitzell de morts, tothom s’hi ha d’implicar.