En un acte, entre acadèmic i de col•legues, es van trastocar els papers, i és que el periodista va oferir una primícia informativa (que no ha recollit cap mitjà local, un indicador de la crisi de l’ofici): “La URV és la millor universitat de fora de Barcelona, m’ha dit Josep M. Bricall amb qui he dinat”, va etzibar Foix només començar. I és que Bricall era rector de la Universitat de Barcelona quan els estudis universitaris de Tarragona van deixar de ser una delegació de la UB i va nàixer la URV.
Era, també, un reflex de la vida de periodista, sempre al peu del canó i en contacte amb les fonts. Jordi Farré, que actualment coordina la Càtedra, va presentar Foix com “un periodista de raça” (així ho recollia Albert Cuesta en la informació d’ahir a Infocamp), concepte essencial. El mot raça, en aquest context, no és sinònim de racista sinó d’espècie en perill d’extinció.
Per bé que als seus 75 anys Foix assegurava que “cal adaptar-se a les noves tecnologies, com internet, que han vingut per quedar-se”, en el relat de la seva vida professional com corresponsal estranger, a Kènia per exemple, et delia relatant el ritme de vida. “després d’esmorzar, llegir els diaris, escoltar música i llegir... havent dinat i parlat amb la gent, a les 4 de la tarda escrivies la crònica”. Un model que es contraposa a la servitud de la brevetat actual.
Els tres quarts de reflexions en veu alta, entre històries i sentències, van passar ràpids. Tothom esperava que parlés del periodisme en temps de canvi i a la fi el missatge i la lliçó va ser que allò que canvia són les circumstàncies en què es desenvolupa el treball professional, perquè el periodisme no varia: “contrastar, explicar i oferir eines per entendre la realitat”, sintetitzava Foix.
Entremig d’innovacions i presses, la reflexió serena va ser l’oferta de bon periodisme que feia el mestre; la informació contrastada sempre millor que la primícia fake. La lectura, contraposada a les titulacions... Ara que es complirà mig segle del maig francès del 68, cobra valor l’essència de les coses, com un dels missatges en un dels murs del Boulevard Saint Michael, al barrí llatí d’aquell París revolucionari: “Rien n’ha changé, et pourtant tout ést diferent. Rien n’est pareill et pourtant tou est com abans” (Res ha canviat i tot és diferent. Res no és el mateix i tots és com abans).
Així és el periodisme, en temps de canvi. Això és el periodisme. Gràcies per recordar-ho.
