Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

Publicitat

"Només un"

Opinió Manel Jordana
Dilluns, 18 Desembre 2017 13:31

Els canadencs que tenim familiars americans som afortunats, sobretot si ens agrada el gall d’indi, perque celebrem “Thanksgiving” dues vegades. A Canadà, el segon dilluns d’octobre, i els Estats Units el 23 de novembre. Aquest any varem tornar a passar l'“American Thanksgiving” amb la familia a Dallas. El meu cunyat, que es originari de Maine, el nordest dels Estats Units, es “molt demòcrata”, vaja, més d’en Bernie Sanders que no pas de la Hillary Clinton. Per un altre costat, la meva neboda està casada amb un xicot de Texas, de família republicana de sempre, “Good Old Texas” i, naturalment, votants d’en Trump.

Tot i anar amb peus de plom per no parlar de política a les vetllades familiars, parlar-ne una mica va ser inevitable. Va ser interessant viure en directe la immensa capacitat d’aquests republicans per ignorar els fets. Per exemple, tant els intents d’en Trump per desmembrar l’Obamacare com el seu pla per abaixar els impostos (justament aprovat al Senat), viciosament dissenyat a afavorir els més rics, perjudicaran ostensiblement a milions i milions d’americans, especialment els més febles. Malgrat aquesta evidència, aquests republicans semblaven persones, molt agradables per un altre costat, que vivien en un món alternatiu. ¿Com és posible tenir una opinió que no estigui basada en fets, dades, evidència, lògica?

Reflexionant sobre aquest tema, el meu cunyat em deia: “Sí, però, ¿com és que 60 milions d’americans van votar en Trump?” Vaig recordar una entrevista recent amb en Noam Chomsky, l’il-lustre lingüista del MIT (Massachusetts Institute of Technology). En fer-se la mateixa pregunta, el Professor Chomsky va introduïr la paradoxa dels “móns paral·lels”. Heus ací: en un món intensament interconnectat on tenim accés a quantitats extraordinàries d’informació, les diferents “tribus” viuen cada cop més aïllades. Els demòcrates llegeixen certs diaris, veuen certes cadenes de televisió i navegen per certes plataformes d’internet mentre que els republicans accedeixen a uns medis completament diferents. És a dir, la informació o des-informació que uns i altres tenen es complertament divergent.

Aquesta paradoxa és aplicable a Catalunya, de manera que, en general, el que acaben fent els mitjans de comunicació i plataformes d’informació és el que en anglès es diu “preaching to the converted” (predicar els convertits). Per exemple, ni el que digui el Sr. Rajoy o la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría canviarà l'opinió de les persones que veuen TV3 o llegeixen l’ARA ni el que pugui argumentar el President Puigdemont o el Vice-President Junqueras farà canviar d’opinió a les que veuen Telecinco o llegeixen El País i, ja no diguem, La Razón. És una tragèdia perque aixó fa el diàleg racional i raonable quasi impossible.

¿Què es pot fer per superar la paradoxa dels “móns paral·lels”? Bé, ni TV3 deixarà de ser TV3 (esperem) ni, dissortadament, Telecinco deixarà de ser Telecinco. Probablement les xarxes socials influirán però no es pot predir quina será la direcció de la seva influència. Faig una un suggeriment. Si cada ciutadà que està a favor de la democràcia i el dret de Catalunya a decidir el seu futur fos capaç de persuadir un ciutadà que pensa diferent que canvii la seva opció de vot, la victòria el dia 21 estaría assegurada. Canviar l'opció de vot vol dir canviar de llista, abstenir-se o decidir no votar. ¡Només un! De fet, inclús amb la meitat o un terç sería suficient. És clar, aixó es una mica més difícil que escriure 50 caràcters en el mòbil.

¿De quines opcions estem parlant? Val a dir que, en la meva opinió, aquestes eleccions no van d’independència o de República perquè es inevitable que el futur de Catalunya s’haurà de negociar d’una manera o una altra amb Espanya. Aquestes eleccions van d’obtenir el que en anglès es diu “leverage”, que ve de “lever” (palanca). Vol dir acumular capital o influència per negociar desde una posició de fortalesa. Aquest senzill concepte té tremendes implicacions a l’hora de decidir què votar. En quan a les opcions, els catalans en tenen quatre, narrades de forma una mica diferent.

La primera opció es la de el “Cant de les Sirenes” (PP i Ciudadanos), exemplificada per la idea de “Juntos Mejor” que, en realitat, vol dir “Juntos Mejor Para Algunos” i Catalunya no forma part dels “Algunos”. El futur aquí es cert: més gir cap a la dreta, més recentralització, més espanyolització, més expoli i menys democràcia. És la Catalunya de paga i calla.

La segona opció es la de l'“Encantador de Serps” (PSC-PSOE). Insòlit el talent del Sr. Iceta per intentar vendre els catalans allò que és impossible. L’evidència ens diu que cada vegada que el Sr. Iceta intentar engrescar els catalans amb alguna idea, com la de la Hisenda pròpia, les forces armades del PSOE surten en tromba per parar-li els peus. El futur aquí també és cert: cap endarrera i a jugar, humiliats, el paper de marionetes del PP-Ciudadanos-PSOE.

La tercera opció es la del “Entremig d’Enlloc” (Comuns). Aixó és el que sembla el programa dels Comuns recentment aprobat. Crida l’atenció la seva candidesa predicant “el tema social”. És clar que el tema social és important; de fet, es el més important, però no hi ha “tema social” sense control de recursos i capacitat de decisió. ¿Quantes lleis catalanes, manifestament progresistes, ha tombat ja el Tribunal Constitucional? El futur aquí no es només incert sinó també obscur, sovint el pitjor escenari per una opció política.

I, finalment, hi ha l’opció de “La Terra Promesa”. El futur d’aquesta opció també és incert perque no se sap exactament com será, però hi ha la determinació que sigui millor del que els bàrbars han imposat. A diferència de totes les altres, és la única que ofereix esperança. Diu la llegenda que els israelians van haver de marxar d’Egipte primer i voltar 40 anys per el desert. El significat de la llegenda és que qualsevol cosa que val la pena, com un país, requerix esforç, sacrifici i persistència. Catalunya ja ha voltat 40 anys per el desert, molts més de 40. Però ara, persuadim només a un.

Manel Jordana

Manel Jordana

Professor de la Universitat de MacMaster (Hamilton, Ontario, Canadà).

Anuncia't a infocamp.cat, dona suport al periodisme rigorós de proximitat.

Publicitat

No s'ha pogut desar la teva subscripció. Siusplau torna-ho a provar.
La teva subscripció ha estat correcta.

Butlletí de titulars diari

Subscriu-te per rebre cada matí els titulars d'InfoCamp al teu correu: