El PP, amb el suport incondicional del PSOE i de Cs, s’ha permès fer una interpretació extrema de l’article 155, superant els límits que permet la carta magna, per fulminar l’autonomia, cessant el president i el govern en ple fent-se càrrec de les seves funcions i deixant el Parlament sense cap mena d’atribució real. Aquells que tan iradament han carregat contra el govern i el Parlament per haver infringit la legalitat amb l’aprovació de la llei del referèndum i la llei de transitorietat, i que fan d’això el principal argument per torpedinar l’autogovern, són els primers a no dubtar a mirar cap a una altra banda i transgredir la carta magna per la qual tant diuen vetllar. I no és el mateix perquè al Parlament el que es va fer el 6 i 8 de setembre va ser transgredir una legalitat per instaurar-ne una altra, i ara ens trobem amb un govern que supera amb escreix els límits que fixa la Constitució i l’Estatut per als seus propis interessos.

Amb l’aplicació que fan els partits constitucionalistes de l’article 155 no hi ha res més que la usurpació de les institucions catalanes, que són a mans d’aquells a qui el poble va triar democràticament. El 155 és l’eina que utilitza el govern de Mariano Rajoy per poder fer a Catalunya el que no ha pogut fer mai mitjançant les urnes, imposant ara a la majoria el que vol una minoria. Un cop d’estat en tota regla, que no fa res més que tensionar fins a límits insospitats el conflicte entre Catalunya i Espanya. I una vegada més queda palesa la miopia d’aquells que creuen que a cops de llei es pot posar fi a l’independentisme. Amb el 155 l’Estat ha donat per liquidat el diàleg com a un camí per trobar una solució, i no hauria d’oblidar que les qüestions polítiques es resolen fent política. Intentar amagar els problemes sota l’estora no els farà desaparèixer, d’això pot estar-ne ben segur.