Va mig proclamar la independència (no em surt cap expressió millor, veient com va anar i llegint al peu de la lletra la llei del referèndum) i va proposar “unes setmanes” de temps mort per intentar obrir alguna via de diàleg amb l’Estat. I ja saben vostès quina va ser la resposta del govern de Rajoy: de diàleg, res de res. Rajoy (que a mi em sembla cada cop més un ninot a mans de la teatral ventríloqua Soraya Sáenz de Santamaría) va exigir a Puigdemont que abans de les deu del matí de demà respongui amb un sí o amb un no si ha declarat la independència de Catalunya. Sota l’amenaça, és clar, de recórrer al famós article 155, que li permet fer el que vulgui a Catalunya, fins i tot suspendre’n l’autonomia. I ara a Catalunya fem allò que sabem fer tan bé, que és caure en la trampa i autopressionar-nos dient-hi cadascú la seva públicament, a veure qui és el més independentista de tots.

En comptes de traslladar la pressió al govern de Madrid (què s’han cregut, donant-nos ultimàtums de sí o no mentre la comunitat internacional parla de diàleg?), la pressió nosaltres la traslladem al govern d’aquí. A veure si finalment s’esquerda i alguns comentaristes (de Madrid, però també d’aquí) poden dir allò de “Jo ja ho deia, que no aguantarien”. Va ser una meravella no saber res de l’1-O fins al dia que hi érem i van començar a aparèixer urnes i paperetes.

Ara, en canvi, gràcies a la pressió de Rajoy, tornem al període dels desencontres en veu alta i d’ultimàtums entre uns i altres. Un perill. Per això demà Puigdemont només pot fer una cosa: i és trobar la fórmula que li permeti tornar la pilota a la teulada de Rajoy. Les crides al diàleg no s’aturen (van sentir ahir el primer ministre belga parlant de mediació?) i la pressió ha de continuar essent per a Rajoy. El compromís amb l’1-O, no ens enganyem, el govern català l’ha demostrat amb escreix. I és Madrid que no sap com resoldre la situació. La pressió d’aplicar el 155 o no, no s’enganyin, també la tenen ells.