El govern Rajoy no està disposat a fer cap cas a cap de les crides al diàleg, vinguin d’on vinguin. No faran cas a Kofi Annan. No han fet cas al president Macron; ni al ministre d’Exteriors alemany, Sigmar Gabriel; ni al líder de l’oposició britànica, Jeremy Corbyn; ni al líder dels socialistes alemanys, Martin Schulz. Per cada sí a negociar que ha dit públicament Puigdemont, un no a negociar del govern Rajoy. Ni diàleg ni negociació. Ni quan els ho ha demanat Angela Merkel; ni quan els ho ha demanat el govern suís, que s’ha ofert com a mediador.
Cap diàleg amb cap líder internacional. I no pas perquè sigui un afer intern. Perquè si és un afer intern, de propostes de negociació i crides al diàleg fetes des del mateix Estat tampoc els n’han faltat: des del president de la Conferència Episcopal Espanyola al líder de Podemos, passant pel lehendakari Urkullu, l’Església catalana, el Barça... i tot el gruix de l’empresariat català i espanyol, que s’ha fet un tip de fer propostes de negociació, públicament i privadament, que Madrid ha rebutjat. Res. I això només vol dir una cosa: l’estratègia de l’Estat és la de l’o tot o res.
A hores d’ara, frisen perquè avui Puigdemont l’equilibrista (confio en la seva capacitat de trobar desllorigadors) declari la independència per poder deixar-nos anar la cavalleria, l’article 155, inhabilitacions, querelles i el que faci falta. I això ells, que són els que diuen allò de “Recuperem el seny”. I jo em pregunto: i qui carai l’ha de recuperar, el seny? Qui és qui no està fent cas de les crides al diàleg? Com que es pensen que dialogar és sinònim de feblesa, no negocien. És així de simple. I un greu error. Perquè no s’adonen que la seva estratègia, la de l’O tot o res, al capdavall només pot dur a una cosa: i és que l’altra part acabi adoptant exactament la mateixa.
