Hi ha un personatge que em resulta especialment dolorós haver d’esmentar com a exemple del que dic: López Tena. Independentista de trajectòria i credibilitat fins fa poc irreprotxables, es veu ara arrossegat al trist , tristíssim paper, d’esgarriacriatures que tot ho veu malament. N’hi ha que s’autoatorguen el paper de guardadors de les essències i es dediquen incansablement a generar desconfiança i a promoure discòrdia entre els diversos actors del procés.
López Tena és potser el cas més evident i clamorós d’independentista que no sap ni sumar ni ajudar, però no és l’únic. Hi ha més Tenes que proliferen en xarxes socials, en cenacles, en regidories de poble, que amplifiquen i fan seves les intoxicacions de la premsa unionista i s’hi afegeixen com un cor d’acompanyants entusiasta.
La polèmica absurda de la compra d’urnes és l’últim exemple del que comento. El govern comprarà les urnes, i ho farà a una empresa probablement estrangera, a qui el govern espanyol no li pugui buscar les pessigolles. I per fer-ho així cal cobrir unes determinades etapes. La primera, convocar un concurs i deixar-lo desert. És el joc del gat i la rata, tan esgotador com vulgueu, però res comparat amb el repte gegantí que realment ens ha d’ocupar totes les energies: convèncer els indecisos i animar-los a votar Sí.
¿És demanar massa que els guardians de la puresa independentista, ni que sigui per una temporada, practiquin la presumpció d’innocència en relació al tàndem Puigdemont-Junqueras i se sumin al projecte sense reserves?
Enteneu-me la metàfora: si volem reeixir, hem de ser un exèrcit desarmat, però exèrcit al capdavall. Uns que manen i la resta, a creure. A creure i a fer. Per guanyar, no n’hi ha prou de tenir la raó i de ser en el costat correcte de la història. Per guanyar, s’ha de ser un exèrcit, no una banda.
Posaré un altre exemple: aquests dies toca teixir complicitats i estendre la mà als ajuntaments en mans de forces polítiques com el PSC, on els dubtes planen i l’unionisme pressiona. Teixir complicitats és més efectiu i fàcil des de la subtilesa i la mà estesa que des de la puresa ideològica i la rigidesa monolítica. Estrafent el cèlebre eslògan britànic de la Segona Guerra Mundial – que per cert gairebé no es va fer servir –, és l’hora de creure’ns tots d’una vegada que toca Keep Calm i votarem.