És per aquest motiu que no s’entén que enguany sigui el mossèn Josep Bofarull qui rebi aquesta distinció. No s’entén, perquè durant aquests 11 anys de reconeixements ens hem deixat a moltes persones per reivindicar, l’aportació de les quals ha estat important a la nostra festa major. I no s’entén, perquè l’aportació del mossèn, més enllà d’avançar la missa i deixar entrar l’àliga al temple, no ha estat més rellevant. Són aquests motius suficients per atorgar-li un títol d’aquestes característiques? Sincerament, no.

Un reconeixement a la trajectòria festiva, com el seu nom indica, és un reconeixement a una tasca d’anys entorn de la festa. Els 25 anys de balladors de la moixiganga, l’aportació musical de Joan Serra o de Francesc Bofarull, la tasca incessant dels forns de pa per poder fer coques cada any, són alguns exemples (i me’n deixo perquè cada any ho han estat) de persones de les quals ens enorgullim. Fins ara, el reconeixement ens feia estar orgullosos, a tots els festers, de la persona o persones homenatjades.

A la primera pàgina del programa de festa major trobem tot un seguit d’efemèrides destacades d’aquest any, com els 25 anys de l’actual colla de geganters, els 25 anys de la recuperació del ball de bastons, el 25è aniversari del Tomb del Poble o els 30 anys de la recuperació de la mulassa. Són efemèrides importants, totes amb festers a darrere, i festers que en molts casos han dedicat moltes hores de la seva vida per tirar endavant aquests projectes.

En el cas de Josep Bofarull això no ha estat així, el seu únic mèrit és ser mossèn de l’església de Sant Joan i haver permès avançar la missa i ballar l’àliga a dins del temple. En això rau la diferència, Bofarull no ha estat un fester que s’ha involucrat fins al moll de l’os a la festa. Ell ha deixat fer, i és d’agrair, però no és suficient per un reconeixement d’aquestes característiques.

Enguany, s’ha fet un pas enrere en el sentit d’aquest reconeixement. Enguany, malauradament, no tots els festers estarem orgullosos del nostre santjoaner.