I si és així –i ho és- resulta enormement interessant aquest debat obert sobre com podem millorar el món local. Un debat obert, en marxa, on calen totes les veus, de tot arreu. Ara fa uns dies, el passat 19 de gener, ens aplegàvem a Poblet dotzenes d’alcaldes, de regidors i regidores, convidats –que no dirigits- pel Departament de Governació de la Generalitat i per les entitats municipalistes del país.

En qualsevol enquesta sobre confiança en les institucions, els ajuntaments surten ben parats. I, a la vegada, si anéssim un per un, trobaríem també moltes demandes. Això és així perquè hi ha un alt grau d’exigència: demanem molt, al nostre ajuntament. I ho fem perquè hi confiem, perquè sabem que els tenim a prop, que són els de casa.

I, tot i així, no n’hi ha prou. Volem fer-ho millor, perquè tenim empenta, idees, voluntat, de fer més i millors coses per a les nostres ciutats, les nostres viles, els nostres pobles; en definitiva, per a la nostra gent. Per a fer-ho millor, necessitem noves eines, noves maneres de fer. I aquestes eines no poden venir dibuixades i ordenades des de ves a saber on, potser amb bones intencions, però sense aquell coneixement real dels problemes i de les necessitats de la gent a les ciutats. Aquestes eines han de venir pensades, previstes, a partir de la realitat, del món local, de la gent. Només si tenen en compte –molt en compte!- l’experiència local, les necessitats, les errades comeses –també!- les provatures fetes, algunes de molt reeixides, només amb tot això, podem generar un nou model de món local, de competències, d’organització, de recursos, de governança, de manera de relacionar-nos, que sigui veritablement útil.

A Catalunya, l’edifici de l’ajuntament és conegut popularment com la Casa de la Vila. La Casa és un àmbit familiar, que convida, que implica benestar, acolliment. Fem que els nostres ajuntaments siguin, cada cop més, la Casa de la Vila, que vol dir la casa de tothom.