La veneració al cul femení està de moda. Parlo del ‘Twerking’, l’exhibició de les arts amoroses d’origen africà que s’ha desvirtuat, per apropiació cultural, barrejant-se amb ‘Hip-hop’ i el ‘Comercial dance’.
Amb el ritme dels malucs sorgeix el desig i la vida, hi ha danses autòctones arreu del planeta amb diferents graus de simbolisme sexual on cada grup aplica les seves normes de participació. El mateix passa amb el ‘Belly dance’, una altra forma molt antiga que es practicava amb vels i sense roba interior, insinuant la promesa de mil i una nits felices. D’aquell erotisme reservat als faraons, emirs i paixàs ve el concurs de les samarretes mullades, ja que a vegades la dansa del ventre es realitzava amb aigua, proporcionant la visibilitat d’encants ocults.
Vaig deixar de portar les meves alumnes a concentracions amistoses de ball acadèmic quan es va acceptar la hipersexualització de menors, amb interpretació de gestos inadequats i lletres de cançons denigrants. Com a educadora, reclamar moderació d’acord amb l’edat dels actors o de l’audiència va ser una batalla perduda amb una única resposta: «ho fan tots». Això no significa que sigui el correcte.
Sorgeixen veus que acusen de pacats i rancis els progenitors que consideren massa explícita l’última actuació d’Aitana davant dels seus fills menors. Afirma Rubén Amón a ‘Espejo Público’ que aquesta «coreografia» és normal. Per respecte professional, em nego que es digui coreografia a la banalitat, d’un ego inflat, que simula l’acte sexual en un concert. Al cap i a la fi, què sabré jo després de quatre dècades dedicant-m’hi?
Aquesta càrrega sexual i provocativa desencadenada per Madonna en la indústria musical ha continuat amb artistes com Britney Spears, Rihanna i Ariana Grande. Són dones exitoses en les quals es veuen reflectides, milions de nenes disposades a imitar-les i a exhibir-se en vídeos domèstics. Fa temps vaig contemplar a les xarxes a una nena de vuit anys ballant de manera provocativa en un concurs, obtenint milers de polzes en alt i vaig sospitar que, també, s’estava materialitzant la fantasia més escabrosa de qualsevol pedòfil darrere la pantalla. Vaig quedar estupefacta, ja que el comentari general de les amigues i altres dones era: «que mona i sexy».
Per aquesta mateixa manca de perspectiva, vaig aturar i redirigir la gravació d’un videoclip que vaig dirigir a Milan, per una cantant de catorze anys quan la mare i la productora li hi suggerien ser més sexy, en contra de les meves premisses – no sexualitzo menors – tal i com vaig exigir en signar el contracte. Toca ser atractiva a aquestes edats? No. Aquestes exhibicions irresponsables embruten les nenes, però bé que jutgem la barbaritat d’altres ètnies que les casen amb dotze anys.
Sabem d’una mitjana de menors que amb deu anys ja consumeixen i han normalitzat la pornografia vinculant-la a la violència, o llegiu accions de «manades». Quines raons donen algunes mares a Twitter en defensar que l’actuació d’Aitana no és excessiva per als menors? Que vagin a un ‘Canta jocs’ infantil. Les artistes i influencers generen falses expectatives. Aquestes frivolitats sexuals, observades per menors excitables i saturats d’una luxúria que no els correspon, criden a engany aquelles que creuen que per ser una dona empoderada —paraula que detesto— cal seduir.
És cert que veiem les coses com som i no com són. Són els filtres propis i com a dona —d’antiga, res— crec que s’han d’utilitzar, pel que fa al sexe, com a protecció de qui no sap distingir l’art escènic de l’obscenitat i la ficció de l’agressió. Els suggereixo que percebin la complaença que els envolta cada vegada que assisteixen a demostracions amb menors que ja han deixat de ser-ho, abans de temps. Els nascuts en els seixanta vam tenir una infància normal, no va ser necessari veure l’estupenda Cher ni la grandíssima Tina Turner cavalcant homes per terra. No, no tot moviment sinuós, ‘perreo’ i ball és digne de l’escenari, tampoc és coreografia i molt menys art.
