Quan parlem de sanitat acostumem a pensar en hospitals, professionals sanitaris, tecnologia o infraestructures. Tot i això, per a milers de ciutadans de Tarragona la realitat de la sanitat pública té un altre nom: llistes d’espera.
Una llista despera no és una xifra estadística. És una persona que conviu amb dolor mentre espera una operació. És una família pendent d’una prova diagnòstica que no arriba. És un pacient que veu com avança la seva malaltia mentre espera una visita amb l’especialista. Darrere de cada número hi ha una història personal i, massa vegades, una qualitat de vida que es deteriora dia rere dia.
La situació no és nova, però sí cada cop més preocupant. Les demores per accedir a consultes especialitzades, proves diagnòstiques i intervencions quirúrgiques han esdevingut una de les principals preocupacions de la ciutadania. Mentrestant, les administracions continuen anunciant plans, estratègies i compromisos que poques vegades es tradueixen en millores perceptibles per als que esperen una solució.
A Tarragona coneixem bé aquesta realitat. Fa anys que el nostre territori reclama recursos sanitaris que altres zones ja consideren normals. La reivindicació d’una trombectomia mecànica disponible les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any, és probablement l’exemple més evident. És difícil explicar a la ciutadania que, en una emergència tan greu com un ictus, l’atenció que rebi una persona pugui dependre de l’hora en què pateixi l’episodi o del lloc on resideixi.
Però el problema va més enllà del servei concret. Hi ha una sensació creixent de desigualtat territorial i de manca de planificació sanitària. Els professionals fan un esforç extraordinari per mantenir la qualitat assistencial, però treballen sota una pressió constant derivada de la manca de recursos i d’una demanda cada cop més gran.
Davant d’aquesta situació, cada cop més ciutadans recorren a la sanitat privada. No pas perquè vulguin abandonar la pública, sinó perquè senten que no tenen alternativa. Quan una prova triga mesos i el dolor o la incertesa no entenen de calendaris administratius, qui s’ho pot permetre acaba pagant dues vegades: mitjançant els seus impostos i mitjançant una pòlissa privada.
Aquest fenomen ens hauria de preocupar profundament. No perquè hi hagi la sanitat privada, sinó perquè el seu creixement està directament relacionat amb la percepció que la sanitat pública no pot respondre amb la rapidesa necessària. I una societat on l’accés a l’atenció sanitària depèn de la capacitat econòmica corre el risc de trencar un dels principis bàsics que han sostingut el nostre sistema durant dècades: la igualtat.
La sanitat pública catalana necessita decisions valentes. Necessita més professionals, més inversió directa a la xarxa pública, millor planificació i una aposta clara per reduir les llistes d’espera de manera estructural i no mitjançant solucions temporals. També necessita escoltar més els territoris i la ciutadania organitzada, que des de fa anys ve alertant de problemes que avui són evidents per a tothom.
La Plataforma del Camp de Tarragona per la Sanitat Pública i la FAVT fa temps que reclamem respostes. No ho fem des de la confrontació política, sinó des de la convicció que la salut ha d’estar per sobre de qualsevol interès partidista. Perquè una demora diagnòstica no entén d’ideologies i una llista d’espera excessiva afecta per igual treballadors, pensionistes, joves i famílies.
La qualitat d’un sistema sanitari no es mesura únicament pels grans hospitals o pels avenços tecnològics. També es mesura pel temps que una persona ha d’esperar per ser atesa quan necessita ajuda. I en aquest aspecte, Tarragona mereix molt més.
Les llistes d’espera han esdevingut una emergència silenciosa. No ocupen titulars cada dia, però condicionen la vida de milers de ciutadans. Afrontar-les amb decisió ja no és una opció política: és una obligació moral.
