A quina lleixa de la nostra biblioteca aniran a parar l’interessant assaig La comtessa sanguinària. Erzsébet Báthory, realitat o llegenda? (Viena, 2024) (https://vienaedicions.com/book/la-comtessa-sanguinaria), de Maria Lluïsa Latorre; i la sàvia traducció amb estudi introductori d’Abel Cutillas de De principatibus i Discurs sobre la nostra llengua de Niccolò Machiavelli (Edicions Sidillà, 2025) (https://www.edicionssidilla.cat/els-nostres-llibres/busca-raons/1052-de-principatibus,-de-niccol%C3%B2-machiavelli) en acabat d’haver-los comprats i d’haver-los llegits?
No fa pas gaires setmanes, la Dra. Marina Porras, plena de seny i lliri entre cards, mostrava, impúdicament, en bell i còmode pijama, com tenia col·locats els llibres a la seua biblioteca íntima, privada, personal: per un estricte ordre alfabètic. Ras i curt. Tot defugint classificacions per gèneres literaris (la meua hi parteix i, en acabat, l’alfabet hi governa), per sexes diversos (“Dones i homes componen tot el món”, deixà escrit Gabriel Ferrater al seu darrer poema) o per altres consideracions estrafolàries (el color de l’embolcall, el gruix de l’obesitat, el pes de la palla, l’alçària del títol, el llom amb les lletres mirant cap a la dreta o cap a l’esquerra, llengües minoritzades o imperialistes…). I trobo que Porras tenia raó i, doncs, a la porra cap altra endreça i cap intent de taxonomia alternatiu car hi ha autors que toquen diversos i, àdhuc, tots els gèneres i, doncs, ¿per què tenir la seua obra separada, esparsa, com si haguéssim esquarterat el seu cos i escampades les parts ensangonades arreu?
I si la classificació topogràfica fos per conceptes, temàtica, segons els epifonemes corresponents? De fet, si en parlo alhora, de la traducció i de l’assaig, de Cutillas i de Latorre, és perquè són obres que tenen en comú la recerca de la veritat d’aquests dos personatges: de la comtessa hongaresa i del fundador italià de la filosofia política moderna, que formen part d’una mena de subgènere com ho són les biografies que gosen poder anar més enllà de les males brames o de les hagiografies laudatòries, esdevingudes discursos oficials per tal d’ocultar la realitat de certs personatges històrics per raons polítiques (perquè tot és política de la polis). Feliçment, d’aquesta mena de llibres tan necessaris, a la recerca de la veritat, enmig de tantes edicions fútils, n’han proliferat, darrerament, a casa nostra, potser per allò que la veritat ens farà lliures i pel fàstic de les mentides dels líders del procés d’independència de Catalunya que ens van arribar a dir i que el poble, determinat, culminà, el procés, el Primer d’Octubre, quan en aquell referèndum legítim, legal i vinculant vam votar i vam guanyar la independència, però ells ens van conduir fins a l’atzucac en què ens trobem hic et nunc per la seva traïció a la nació, al poble… i, és clar: hi ha fam i set de veritat.
A la meua biblioteca, en tinc, sortosament, unes quantes, d’aquestes perles de periodistes honestos que cerquen la veritat en l’actualitat, en el present, i d’historiadors honestos que cerquen la veritat en el passat, en l’avior. Una veritat que existeix, i tant!, malgrat tots els relativismes dissuasius (el qualificatiu “perles” aplicat a quests llibres no conté ni un bri d’ironia, sinó reconeixement recte i sincer als autors i, com que el masculí, en català, és el gènere no marcat, inclusiu, es refereix a escriptors i a escriptores, a elles i a ells; a ellis, no: perquè és agramatical, però humanament respectable):
1) del periodista Toni Orensanz, El nazi de Siurana (Ara Llibres, 2016) (https://arallibres.cat/cataleg/el-nazi-de-siurana/), una recerca apassionant que esbrina la veritable condició de nazi de l’habitant del xalet de Siurana, a Cornudella de Montsant;
2) de l’historiador Enric Vila, Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs (Primera Edició a L’Esfera dels Llibres, 2006; Edició definitiva a Bon Port, 2023) (https://www.bonport.cat/ebooks/p/companys), un brillant assaig que conclou que fou només l’assassinat del president màrtir allò que feu bo el personatge polític;
3) del mateix Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla (Primera Edició a A Contra Vent Editors, 2009; Edició definitiva a Bon Port, 2022) (https://www.bonport.cat/ebooks/p/el-nostre-heroi-josep-pla), un lúcid llibre que reivindica la figura i l’obra de l’escriptor i l’allibera de tots els tòpics interessats a manipular-lo;
4) a cura de l’historiador Frederic J. Porta, Daniel Cardona. Obra Escrita Completa (Rafael Dalmau Editor, 2024) (https://rafaeldalmaueditor.cat/cataleg/obra-varia/daniel-cardona-obra-escrita-completa/), l’imprescindible aplec d’articles per a saber qui era de bo de bo aquest patriota fundador de Nosaltres Sols! i també per a desmitificar Francesc Macià (he escrit desmitificar, no pas desprestigiar);
5) del mateix curador, ara autor, Frederic J. Porta, Carles Muñoz Espinalt. Una vida per la llibertat de Catalunya (Llibres de l’Índex, 2025) (https://llibresindex.blogspot.com/2025/09/), la biografia d’aquest patriota, sobre el qual Josep Batalla Saigí, prologuista, arquitecte i psicoesteta, afirma, amb raó: “A Catalunya […], quan la persona i la seva obra estan lligats amb un compromís radical i amb l’objectiu de la independència, els silencis, tant en vida com després, fan acte de presència”;
6) del filòleg i cap de Recerca de l’Institut Nova Història (INH), Jordi Bilbeny, Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana (Librooks, 2024) (https://www.librooks.es/producte/sant-francesc-els-catars-i-la-llengua-catalana/), un interessantíssim treball que ens informa de la veritat sobre aquest sant baró car no fou sant Francesc d’Assís, sinó sant Francesc d’ací;
7) o de l’estudiós de l’INH Pep Mayoles, Erasme i la construcció catalana d’Espanya (Llibres de l’Índex, 2014) (https://llibresindex.blogspot.com/2019/03/erasme-i-limperi-catala-de-carles-i-de.html) i Erasme i l’Imperi Català de Carles I (Llibres de l’Índex, 2019) (https://llibresindex.blogspot.com/2019/03/erasme-i-limperi-catala-de-carles-i-de.html), dues obres reveladores que ens permeten de ser sabedors de la veritable identitat de l’humanista, que no es deia Erasme ni era de Rotterdam (frisem per llegir-ne la tercera part que completarà la trilogia!);
8) o de Joan Ferrarons, la seua traducció acabada de sortir del forn de Maria Stuart, d’Stefan Zweig (Editorial La Segona Perifèria, 2026) (https://www.lasegonaperiferia.cat/titols/maria-stuart/): la novel·la en què l’alemany narra la biografia truculenta i controvertida d’aqueixa reina escocesa, tan controvertida, per cert, que la versió anglesa de l’obra es va publicar fortament censurada.
I, ara, el llibre de Cutillas i el de Latorre (que fan el número rodó de 10).
I, com tot producte cultural, aquests dos llibres tenen un context i un text. Parlaré, primer, del context (em referiré a les editorials i presentaré els autors); en acabat, del text (de què hi diu i de com ho diu). I en diré, és clar, el meu parer.
Context
I si fos per contextos diversos el criteri d’organització de la biblioteca: per editorials o grups editorials? Com bé diu el Dr. en Filosofia i historiador Abel Cutillas al report de lectura de La pell, de Curzio Malaparte (Segona perifèria, 2026), publicat a Retalls (7.1.2026) del Patreon Enric Vila & Casablanca: “Tenim durant la propera dècada una missió molt particular, la missió de substituir la nostra generació literària. Vist el que ha donat, em sembla imprescindible, ni que sigui per instint de supervivència, individual i col·lectiu. […] És necessària i imperiosa una renovació que deixi enrere les funcions passives de la cultura. Això és, un canvi d’hegemonia, el pas d’una literatura independent a una literatura dominant. […] És evident que ara mateix no tenim ni els recursos ni les possibilitats, però tampoc els teníem quan vam acabar amb la literatura catalana pansida del model autonòmic i vam fer saltar la banca, que és l’únic que compta. Ara ja es veu que la banca, i El País i La Vanguardia i les sucursals catalanes de Planeta, han recuperat la mà i els que s’han quedat fora són independents per necessitat. Independents amargats. Si no volem que l’ànima del país quedi intoxicada i reduïda a l’entreteniment una altra vegada, caldria tornar a construir damunt d’aquesta runa. […] Insisteixo que és el moment de fer un pas més i ocupar o crear nous espais d’hegemonia. […] Si no, correm el perill de convertir tots els Malapartes que se’ns vagin oferint en curiositats i senyors excèntrics, en mans de gent que són incapaços de veure res de profund, de sincer i de verdader en un llibre, atrapats a les fantasies polítiques i l’entreteniment quotidià”.
El llibre de Latorre és editat per Viena Edicions, una editorial catalana creada el 1991 a Barcelona. A l’origen, una filial de Columna Edicions. El 2000 va tornar-se un segell totalment independent, dedicat a l’edició en català i dirigit per Isabel Monsó i Enric Viladot (Isabel Monsó i Enric Viladot, fundadors, encara ara en són accionistes, de Viena). El 2021 es va incorporar al Grup Enciclopèdia Catalana. El 2024 el Grup Enciclopèdia Catalana s’integra al projecte Abacus Futur: projecte sorgit de l’aliança entre la cooperativa Abacus (Amsterdam, Ara Llibres, Casa dels Clàssics) i l’empresari Jaume Roures, que després de la seva sortida de Mediapro ha apostat per rescatar els segells literaris d’Enciclopèdia Catalana (Univers, Viena, La Galera, Catedral) i sumar-los als que ja tenia: Navona i Arcàdia. L’equip d’Abacus Futur està format per una vintena d’editors repartits entre els diferents segells. Ernest Folch serà el director general editorial d’aquest nou conglomerat de segells; pel que fa a l’organigrama, el director general del grup serà Xavier Mallafré; el director editorial, Ernest Folch; i l’Oriol Soler (comissari polític / xuclador de subvencions públiques), el propietari majoritari. Hi ha una novel·la, és a dir, ficció narrativa, en clau, que explica molt bé les coses que ha fet l’Oriol Soler i amb qui ha pactat i de qui s’ha valgut per a poder-les fer: llegiu Psiborn 7. La marca de Caín, de Noelia Arroeta (https://www.psiborn.cat/llibres/psiborn-7-la-marca-de-cain/) i ho sabreu, i valoreu vosaltres mateixos com les gasta aquest editor, que ha interposat una demanda (que ha perdut) contra l’editorial Pedra de Llamp per danys a l’honor i a la intimitat, en relació al cas #7 de la sèrie PSIBORN, «La marca de Caín», de Noèlia Arrotea (https://www.psiborn.cat/2025/oriol-soler-i-abacus-demanden-a-pedra-de-llamp/). I, per a més dades sobre Soler i Abacus, vegeu el reportatge publicat pel digital L’Alternatiu: “Contractes públics, subvencions, sèries per a 3Cat i publicitat institucional: Abacus ha ingressat més de 60 milions públics d’ençà que Oriol Soler n’assumís la direcció el 2022” (https://lalternatiu.cat/2026/03/03/contractes-publics-subvencions-series-per-a-3cat-i-publicitat-institucional-abacus-ha-ingressat-mes-de-60-milions-publics-denca-que-oriol-soler-nassumis-la-direccio-el-2022/).
De novel·les en clau, a la Història de la Literatura Catalana, en tenim unes quantes: Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell (o de Joan Roís de Corella i de Cabrera?), n’és una; Curial e Güelfa, anònima, una altra; Orland furiós, de Ludovico Ariosto, també; Elogi de la follia, d’Erasme de Rotterdam, i moltes altres com la del Quixot, sobre la qual Jordi Bilbeny, a l’article “Llegir Cervantes”, del 31 d’octubre de 2003, quan el publica a El Punt-Maresme (recollit a Univers Bilbeny. Escrits a consciència, edició a cura de Joan-Marc Passada, Librooks, 2025, p. 319: https://www.librooks.es/producte/univers-bilbeny/), ja hi apunta, en quinze línies i escaig, dubtes raonables sobre la identitat de l’autor, i hi critica el llibre Para leer Cervantes, de Martí de Riquer, perquè, “més que donar-nos pautes per llegir-lo, el que fa és resumir-lo i reduir-ne els problemes de comprensió a la simple anècdota”, i hi desmenteix, Jordi Bilbeny, que “el Quixot fos un llibre que pretengués ridiculitzar els llibres de cavalleries, sinó que això era tan sols un subterfugi hàbil per entabanar els censors i poder dir coses profundes maquillades amb ximpleries”.
El llibre de Cutillas és d’Edicions Sidillà. Com en el cas del llibre de Latorre, es tracta d’un topònim. De Viena, se’n saben moltes coses. De Sidillà, els editors n’expliquen que no se’n sap gaire res; va ser un poblat a l’alta edat mitjana, les arenes del Ter el colgaven periòdicament, homes i dones van haver d’anar-se’n; vuit-cents anys més tard, només n’és visible la ruïna de l’església de Sant Romà; s’hi arriba amb paciència, esforç, coneixement del país i una mica de sort; la tapen els pins, l’arena la colga; de Sidillà (o Cidillà) la gent de Foixà en diu Sant Romans de les Arenes. Edicions Sidillà té seu a La Bisbal d’Empordà. Va néixer el 2010 després que les persones que en formen part i l’han fundada, Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, hagin fet durant anys de novel·listes, de periodistes de publicacions diàries o periòdiques, i hagin estat sobretot lectors. Es tracta, doncs, d’una de les moltes petites editorials independents del país, dels Països Catalans, que, segons Cutillas, haurien de passar de ser independents a dominants.
El context també és l’autor: biografia i cosmovisió. És interessant constatar com ha reviscolat la crítica biogràfica els darrers temps com a superació del formalisme rus.
Maria Lluïsa Latorre, una dona nascuda a L’Esquirol (Osona), l’any 1961, és metgessa (es llicencià a Reus el 1985) i això es nota al llibre (a Reus, hi ha una llarga tradició de metges lletraferits: Pere Mata, Bonaventura Vallespinosa, Ramon Gomis, Eduard Prats…), i fou teclista del pioner grup de pop rock català i en català Duble Buble. Ha publicat novel·la i assaig: De Susqueda a Tübingen. Diari d’una metgessa (OSEDI Serveis Editorials, 2010) és l’altre llibre, interessant, que en tinc a casa. Ara viu a Tordera.
Abel Cutillas, nascut a Vinaixa (Les Garrigues), l’any 1976, és llibreter, filòsof i historiador. I això també es nota al seu llibre. A la meua biblioteca, en tinc uns quants llibres: el lúcid recull d’aforismes Viure mata (Editorial Fonoll, 20026) i els assaigs Sostres. Baudelaire. Correspondances (Bon Port Edicions, 2021) i Desànim de lucre. Crítica de la ideologia cultural (Bon Port Edicions, 2024), imprescindible. Ara s’està a París.
A la segona part, parlarem de qui inicià la llegenda negra contra Niccolò Machiavelli (1469-1527) i Erzsébet Báthory (1560-1614): els jesuïtes.
