Tarragona no pot continuar gestionant el seu futur urbanístic amb pedaços. Sis anys després de l’anul·lació del POUM pel Tribunal Suprem, la ciutat encara no disposa d’un planejament definitiu, estable i jurídicament segur. Aquesta situació, a més d’una incidència administrativa, és també una anomalia greu que condiciona el dret a l’habitatge, la inversió, la rehabilitació d’edificis, l’activitat econòmica i la confiança dels ciutadans.
Des de la Cambra de la Propietat Urbana de Tarragona tenim molt clar que una ciutat de la importància de Tarragona no pot viure instal·lada en la provisionalitat urbanística. Les normes transitòries van ser una solució necessària en un moment d’emergència, però no poden convertir-se en la manera ordinària de governar el creixement i la transformació de la ciutat.
La sentència del Suprem és prou coneguda però és bo fer-ne memòria. Un defecte de procediment, la manca d’un informe estatal preceptiu relacionat amb infraestructures d’hidrocarburs, va ser suficient perquè el màxim òrgan judicial invalidés un document que havia requerit més d’una dècada de treball tècnic, polític i ciutadà. És legítim debatre si aquell error era proporcional a les conseqüències que ha comportat, però el veritable problema d’avui ja no és la sentència, és que, després de tants anys, Tarragona continuï sense haver estat capaç de donar-hi una resposta definitiva.
Durant anys s’ha parlat del POUM com si fos una qüestió reservada a tècnics, promotors o despatxos d’arquitectura. Res més lluny de la realitat perquè un planejament urbanístic és, en essència, el full de ruta que defineix el futur d’una ciutat. El POUM determina on es pot construir habitatge, on es poden implantar activitats econòmiques, com es desenvolupen els barris i quins equipaments necessitarà la població. Quan aquest full de ruta desapareix, la ciutat no s’atura de cop, però comença a caminar sense direcció clara.
Les normes urbanístiques provisionals aprovades el 2021 van evitar una paràlisi absoluta, convertint-se en una solució necessària i probablement inevitable, però una solució provisional només és acceptable si condueix a una resolució definitiva. Quan la provisionalitat s’allarga durant anys, deixa de ser una resposta i es converteix en un problema en si mateixa.
La incertesa jurídica és una de les pitjors enemigues del desenvolupament. Les inversions es retarden, alguns projectes s’ajornen indefinidament., les empreses dubten abans d’assumir compromisos a llarg termini, els ciutadans que volen emprendre actuacions urbanístiques importants es troben sovint davant d’un escenari poc clar. I mentre tot això passa, altres ciutats veïnes continuen avançant.
És cert que la ciutat de Tarragona no ha quedat paralitzada. És veritat que segueix funcionant, que es concedeixen llicències i hi ha activitat econòmica. Però també és cert que ha perdut capacitat de planificar el seu futur amb ambició i que les grans transformacions urbanes no es construeixen sobre normes provisionals, es creen i consoliden sobre consensos sòlids i sobre una visió compartida de ciutat.
Potser la dada més preocupant és precisament aquesta. El POUM de 2013 va néixer amb un suport polític gairebé unànime i el procés actual, en canvi, reflecteix una ciutat molt més fragmentada i polaritzada. Això no només dificulta l’aprovació del nou planejament, sinó que alimenta la percepció que Tarragona ha perdut capacitat per posar-se d’acord sobre les seves grans prioritats.
Les normes provisionals ja han hagut de ser prorrogades fins al 2027 i el nou POUM encara no disposa d’aprovació definitiva. Cada any que passa consolida la sensació que tenim una ciutat que s’ha acostumat a viure en una situació excepcional.
I aquest és, probablement, el risc més gran de tots, perquè una ciutat no es paralitza el dia que s’anul·la un POUM, es paralitza quan assumeix com a normal la manca d’un projecte clar de futur.
Tarragona necessita recuperar la seguretat jurídica, però sobretot necessita recuperar la confiança en ella mateixa. És urgent un planejament estable, consensuat i jurídicament sòlid que permeti mirar endavant. Cap ciutat pot aspirar a competir, créixer i retenir talent si continua vivint permanentment en provisionalitat. Ja en tenim prou, convé acció immediata i això vol dir desencallar el POUM i desplegar-lo com correspon.
