Pensava que seria un diumenge més, quasi anodí, però ha resultat d’un despertar hilarant, sort que ja havia desdejunat si no m’ennuego del riure.
M’apareix en Facebook, la xarxa dels viejunos —segons un xaval de vint-i-dos anys que conec— una publicitat que diu: Has anat mai a un teatre de proximitat? Aquesta és la senyal que estaves esperant.
Oh! També hi ha teatre de proximitat? Llavors i fins ara què ha estat el teatre? Aquell de mitja platea a l’estil de la frase mítica del presentador de music-hall: “Som pocs però ben avinguts”, o l’anunci amb grans rètols en la façana o en la web, de “Última setmana” (per pèrdues de taquilla més que per compromisos contractuals).
Aquell teatre de casal de barri, de corrala, de carpa ambulant, d’antics carretons i de furgonetes amb actuacions al carrer, allí on les companyies, grans productores i franquícies d’obres famoses, no estan ni se’ls espera.
Què ha estat de l’escena professional coneguda, fins al sorprenent eslògan d’aquest teatre que batega? Solament resilient? De llunyania? No sostenible? L’han fet una reanimació cardíaca i ara la salvaran?
Nosaltres els seus treballadors sense distinció de gènere com a directors; cantants; actors; tècnics, compositors; dissenyadors de vestuari i decorats; acròbates; músics; humoristes; mags no tan pop, ballarins i coreògrafs obligats a agafar la maleta, no som producte de “Quilòmetre 0”. Vaja!
Els contractes s’acaben, les obres canvien. Aquesta indústria de l’espectacle o de la cultura, no garanteix l’estabilitat de gairebé ningú. Preguntin als alumnes de les cares escoles d’arts escèniques en les seves zones de confort, fins a on han hagut de cedir i com de lluny han hagut d’anar, per a aconseguir un lloc de treball tan efímer.
El públic… que s’empassa aquest eslògan què és, a escala intel·lectual, per a qui fa un anunci així? No us ho diré.
Els que callen ja estan en aquest nou all?
Què serà el pròxim? Lap theatre (sessió privada en un reservat amb contacte físic).
L’humor està en la publicitat, una vegada espremuda la teta de les subvencions amb tant de bunyol que ha circulat pels nostres teatres locals, no els infravalorin.
Gràcies, ‘On el teatre batega’ per donar-me tema per a aquest article.
Efectivament, aquesta és la senyal que estava esperant, aquí han encertat.
Sóc molt de “Vull creure” (I want to believe) el veritable sentit d’aquesta frase basada en els ovnis i en els extraterrestres. Possiblement, per assumptes com aquest que em fan escriure per no callar, jo també ho soc. Em quedo amb ells.
És una llàstima que en aquesta publicació seriosa, no pugui posar les emoticones, però m’arrisco a què l’editor em permeti la llicència de descriure-les: careta de riure, careta de riure amb llàgrimes, ballarina de flamenc, pallasso, 100, careta amb ulls que se surten, confeti i fletxa top. L’invent del segle XXI i fet a casa.
Sou els millors! Ni la cançó del musical Barnum, “Cada minuto nace un tonto”, us supera.
Ah i parlant d’invents, ja no som ‘viejunos’, ara som de la “sexalescencia”, pardalet centennial!
