M’ha trucat per a fer-me saber que s’ha jubilat.
L’amic, professor, plega amb sense ni gens ni mica d’amargor. De farts d’aguantar canalla (im)pertinent, n’hi ha tants que se’n van. Ell, no. Me’n diu que s’ho ha passat teta fent de professor de Llengua Catalana i Literatura a uns quants instituts de l’Ebre i del Camp d’ençà del 1993: al Perelló, a Riudoms, a l’Hospitalet de l’Infant, a Tarragona, a Reus i a l’ELIC (l’Equip d’assessors de Llengua, Interculturalitat i Cohesió Social, amb què els erquis van substituir venjativament i irresponsablement l’històric SEDEC (Servei d’Ensenyament del Català) dels convergents (bons altres), i del qual un llop botifleret amb pell de be nascut (a) Villena el va despatxar amb una puntada de peu al cul amb excuses de mal pagador i complint les ordres del capitost vallcorbí per haver gosat dir, escriure i publicar a la ‘Revista de Catalunya’ quatre veritats contra la tercera hora de castellà a l’època del Tete Maragall). Se’ls ha estimat tant els xiquets que han passat per les aules on ell anava cada dia a ensenyar i a aprendre alhora. Fins i tot i encara més quan es va estar uns deu anys en un institut titllat de centre de màxima complexitat: quina tropa tan necessitada, diversa i que divertits i ferms, per exemple, els gitanets evangèlics i els amazics musulmans cantant tots plegats en català!
N’ha sabut tantes, d’històries interessants d’alumnes catalans del poble i arribats de tot arreu. Doncs sí, que em diu s’ha diguem-ne prejubilat el 20 de desembre d’enguany perquè és quan ha fet la seua darrera classe (no) magistral i que es jubilarà exactament la vigília de Cap d’Any perquè els catalans celebrem el temps que vindrà cada hora i cada any i perquè li fa especialment il·lusió de tornar a comptar els dies i els mesos de l’any segons l’any natural, de gener a desembre, i no pas segons l’any acadèmic, de setembre a agost. I que se n’anirà a celebrar la jubilació a les valls occitanes del Pirineu català i a Roma, on es veu que l’any vinent serà jubileu, és a dir, any sant, ell que és un agnòstic més aviat ateu gnòstic: celebració d’un any de duració que els israelites feien cada cinquanta anys, durant la qual les propietats que havien estat venudes eren tornades a llurs propietaris antics, els esclaus eren alliberats i es deixaven reposar els camps, me’n llegeix del dlc.iec.cat, que és el (polèmic) successor del Fabra que el professor i amic jubilat va comprar d’amagat a la rebotiga de cal Grau del carrer de Monterols amb sa mare a la baixcampina capital. Jubilació, alegria expansiva, em recorda l’amic tot citant l’Alcover-Moll que li va regalar son cosí germà Joan, traspassat massa d’hora i alhora germà gran de Les Garrigues i La Garriga.
Tanmateix, no tot han estat flors i violes ni romaní. Ni papallones de tots els colors. Si mai ha tingut cap problema, ha estat per certes Direccions (i per algun company torracollons: si aneu a Blanes, aneu amb compte amb les plan(t)es perquè hi són tan blanes que mosseguen!). Sortosament, les dues darreres del darrer centre han respectat la seua tasca docent i fins me’n lloa uns quants aspectes de la gestió, no pas tots, és clar. Certament, ha viscut uns quants canvis de currículum fins a arribar a les situacions d’aprenentatge tan criticades i objecte de burles i de frases iròniques i fins i tot de bromes sarcàstiques. A ell, li ha semblat una evolució lògica d’ençà de la primera revolució metodològica que va viure quan va entrar al cos de professors d’ensenyament secundari, quan va descobrir la immensa i molta solta de passar de la deducció a la inducció. I afegeix que ell troba que les situacions d’aprenentatge serveixen per a fer entrar la vida al coneixement i perquè els alumnes trobin sentit a allò que estudien, una cosa que Josep Pla ja demanava al seu llibre sobre Girona, quan hi va anar a “empollar” sense sentit, i al ‘Quadern gris’, a Barcelona, quan hi va anar a “empollar” més per a ser advocat i ho va deixar estar.
El meu amic em confessa, francament, que, malauradament, poc debat pedagògic ha pogut fer als claustres dels centres on ha estat, llevat del primer, al Perelló, on hi va fer reforma educativa experimental, on hi va aprendre gairebé tota la bíblia de la seua manera de posar-se al davant de preadolescents, adolescents i joves aprenents. Per què? Doncs perquè es va haver d’espavilar per a elaborar els seus propis materials curriculars i perquè va coincidir amb un inspector que tenia clar que, a més de la seua funció fiscalitzadora imprescindible per al control de qualitat, calia fer una funció d’assessorament en aquell moment en què tot hi estava canviant perquè els temps canvien ncessàriament. Aleshores, aquell llibràs de l’any 1995, La pràctica educativa. Com ensenyar, de l’Antoni Zabala, de Graó (aquesta editorial catalana que ja no publica gairebé res en català i per això s’hi ha adreçat per a queixar-se’n), en va ser la font d'(in)formació més rellevant. En acabat, de l’Enric Queralt, magnífic mestre, pedagog i reusenc, Llegir, més enllà de les lletres. Interioritats de didàctica de lectura, premi Baldiri Reixac, de l’any 2012; de la valenciana de nació catalana, Maria Josep Cuenca, Teories gramaticals i ensenyament de llengües, de l’olímpic any 1992, entre altres referències.
Afirma amb raó que tanta crítica contra els nous currículums ve, majoritàriament, del desconeixement, de la mandra i de no considerar la Pedagogia una ciència que avança com totes les altres. Que cal llegir i aplicar críticament, és clar, però que cal tenir en compte perquè es basa en evidències científiques contrastades. N’hi ha que no i cal destriar el gra de la palla, però els grups cooperatius interactius i les tertúlies literàries dialògiques són veritables troballes, convenients i excel·lents si es fan bé. I que a ell li han funcionat com oli en un llum. Dels companys de departaments, equips docents i claustres de tots els temps viscuts com a ensenyant, me’n diu que n’ha trobat de tota mena: acomodats i pencaires, indomables i intrusos, valents i covards (com aquell director i filòleg de la catalana llengua que li va boicotejar un acte amb la Isabel Clara Simó, cagat de por). Que amb no gaires hi ha pogut enraonar formalment i seriosament i calmadament sobre què fan i com ho fan, això d’ensenyar, ells i ell. Es dol de la manca de comunicació que hi ha entre membres del mateix equip docent i d’un mateix departament. Gairebé ningú no sap què coi hi passa al caparró i a les classe d’altri. Moltes reunions d’equips docents i de departaments no es fan. I a moltes juntes d’avaluació, s’hi arriba sense haver sabut el que calia de cada alumne. I, en acabat, tot és criticar el govern. El meu amic pensa que, per tal de poder exigir res a l’Administració, cal, abans de res, complir, treballar com un professional exigent, rigorós i crític amb la pròpia pràctica, no pas vocacionalment, sinó amb professionalitat.
Ell, que no pot veure ni amb pintura els qui ara governen el país per neofalangistes ni els d’abans per col·laboracionistes, sap perfectament que la qualitat d’ensenyament comença, per exemple, per unes ràtios molt més baixes i per un accés a la funció docent molt més exigent. Per què hi és tan bo a Estònia o a Finlàndia? Doncs per això: perquè qui vol ser mestre ha de guanyar la plaça amb un altíssim coneixement de la matèria i de la didàctica! I perquè hi ha, a tot estirar, 15 o 20 alumnes per aula, no pas 30 o 40 com passa aquí! I que, per a començar a resoldre tot això, només hi ha una manera, que és política de bo de bo, i per això se n’ha de fer, de política: la independència. Afiliat primer a la USTEC (que encara es fa dir sindicat nacional, però que és ple de xerraires sense horitzó de país) i ara a la Intersindical (de la qual fou un dels dos fundadors amb el Pep de Pratdip i de la qual n’ha fugit més d’una vegada perquè fa seguidisme de l’altre esmentat suara i del processisme), fa anys i panys que ja no fa cap vaga autonomista perquè cap sindicat no diu les coses pel seu nom i només pidolen millores, engrunes i merdes sense anar al fons de la qüestió: sense la independència política de Catalunya, no és possible ni la reducció de ràtios, ni millors condicions laborals ni la contractació de tots els professors que calen ni un currículum connectat amb la nació i amb Europa sense passar per Madrid, rebla el meu amic per telèfon aquest matí d’hivern.
Ferm defensor del Treball de Síntesi de l’ESO (que hauria de ser la culminació de la coordinació interdepartamental durant tot el curs, que a hores d’ara no es produeix gens ni mica), partidari convençut del Treball de Recerca del Batxillerat (perquè obre horitzons als futurs investigadors i creadors i connecta amb els interessos més rellevants de cada estudiant i el projecta cap al futur), contrari al Batxillerat Internacional (aquest negoci privat que el govern català i les elits elitistes del professorat han tingut la barra d’entaforar a deu instituts públics catalans) i detractor del BatxiBac (que, en frantxuti, ensenya Història d’Espanya i de França -ni França ni Espanya, Països Catalans!- i envia els estudiants catalans a practicar el francès a la Catalunya Nord i a Occitània, tot menyspreant la llengua pròpia d’aquesta nostra terra originària, el català-occità), el meu amic encara té esperança que certs companys de feina i certs estudiants que ha conegut podran canviar tota aquesta situació.
De la darrera polèmica, sobre la decisió del Ministeri d’Educació espanyol i del Departament d’Educació català de prescindir de la Literatura Catalana com a matèria de modalitat a segon de Batxillerat i relegar-la a matèria optativa de primer, la qual cosa implicaria una greu reducció horària i l’eliminació del reconeixement que es mereix a través de les Proves d’Accés a la Universitat i que ara resulta que diu el govern català suplicarà, agenollat, a l’espanyol que, si us plau, s’ho repensi, plis, plas, plus, el meu amic me’n diu que, vet aquí, tots els partidets catalanets suposadament independentistes hi pacten, amb ells, els de Madrid, malgrat això, i que, vet aquí també, ningú no hi ha vist l’única cosa positiva de tot plegat: que la literatura castellana també n’està afectada i que, doncs, això ens acosta a un dels nostres objectius nacionals importants: que la llengua castellana i la literatura que hi és vinculada, presents per dret de conquesta per la força de les armes al sistema educatiu català, hi deixin de ser obligatòries! Per què no ho deia això, per exemple, el comunicat de l’AELC? (Bernat Dedéu tampoc ho esmenta, però li està prou bé el que en diu, al lúcid article “Literatura i batxillerat”). És, de fet, me’n diu l’amic, el que en deia Gabriel Ferrater en relació amb la seua obra poètica, en català, i d’assaig, en català també sempre que va poder: “(…) la cultura espanyola, la detesto. Això és típic dels escriptors catalans, però, per una raó o per una altra, ningú no ho diu. I el cert és que, en el fons, si jo escric en català és perquè no vull escriure en espanyol (…)”. Massa n’hi ha de covards que no gosen poder dir el que potser pensen als claustres o a les reunions formalment convocades (i t’ho diuen, me’n diu, en acabat d’amagat pel passadís o a la barra de la cantina) i per això fan massa ‘coitus interruptus’, incapaços d’arribar a l’orgasme (i de defensar els pleonasmes, que Ferrater practicava i defensava, tant els uns com els altres, és clar, amb una cigarreta a la mà i un bon gin a l’altra, és clar, car la vida també és salut i vici alhora, sense ganes de mitificar, ni l’obra ni la figura, me’n diu l’amic i professor prejubilat).
L’amic, que ara plega de la feina però no del tot i encara menys de la vida i dels seus plaers i lluites, em fa la seua llista de causes pendent, no pas de causes perdudes, car no es dona per vençut: que la majoria d’ordinadors dels instituts estan configurats en castellà i la majoria dels coordinadors de Llengua, Interculturalitat i Cohesió Social dels instituts, dormint la migdiada; que encara és hora que alguna autoritat política i tècnica competent es decideixi a explicar al personal ensenyament secundari en què consisteix la immersió lingüística i que la imposi per la força i la raó de la llei democràticament aprovada al Parlament de Catalunya; que els agrupaments flexibles d’alumnes serveixen massa sovint perquè les Direccions, amb el vistiplau dels claustres, facin trampa i els configurin en grups homogenis, en flagrant delicte normatiu i en contra del que tota la comunitat científica internacional i l’escola rural saben: que calen grups heterogenis per a fer-ne progressar els aprenentatges de manera efectiva; que a molts instituts els professors de Llengua Castellana i Literatura assumeixen matèries que no els són pròpies de la seua especialitat i les imparteixen en castellà (d’altres profes i d’altres mates, també); que s’imposen massa deures escolars per a fer a casa en acabat de 6 hores de classe i sense criteri i sense mesura i sense cap debat als claustres perquè no se’n parla i que tothom va a la seua; que arriben massa alumnes nouvinguts des de fa anys i panys, que són atesos com cal o com bonament es pot a les aules d’acollida i que configuren unes aules ordinàries amb una presència minoritària d’alumnes autòctons, que no és prou per a poder edificar la catalanitat dels alumnes, tots; que hi ha instituts difícilment governables amb mil alumnes, cent professors, amb aules massa plenes, amb gimnasos que fan de tot i departaments i sales de professors que no s’hi cap i que cal que tot això decreixi per a poder anar bé; que hi ha unes quantes baixes mèdiques sospitoses i altres altes inesperades d’enxufats que no se sap per què hi són; que encara no hi ha un debat seriós i profund en relació amb l’IA, que massa profes veuen només com una amenaça, que n’és, però que no podem desaprofitar perquè també té moltes coses positives… i tantes qüestions més i més.
Vet aquí per què es jubila ara el meu amic, amb qui, de fet, parlo cada dia: perquè, tot i les qüestions encara no resoltes, ha pogut arribar a totes aquestes conclusions i fins ara que ha fet els 62 anys i mig no hi havia pogut acabar d’arribar del tot. Jubileu d’ensenyar i d’aprendre? No, ensenyar i aprendre per sempre més! Doncs «Kenavo», que en bretó vol dir «A reveure», ens diem ell i jo, jo i ell. I endavant les atxes car “The best is yet to come”, és a dir, “El millor encara ha d’arribar” i ho veurem plegats, esperançats i alliberats! “Penso en aquells que han de trobar alguna cosa dintre seu després del desengany”, em cita Balzac per acabar i me’n fa sabedor que, en acabat de cada desencís, ha trobat la flama a dins per tirar endavant gràcies a haver-se exigit de fer la seua feina cada vagada més bé i amb l’esperança que servís a tots i cadascun dels seus alumnes per a què puguin ser sabedors que cal gosar alliberar la nació per a poder fer un món millor car el món no s’acaba pas aquí, certament, sinó que hi (re)comença, clarament, sentencia l’amic bessó per acabar l’oració i la confessió.
