El dissenyador i artista ha visitat recentment Tarragona per presentar la curiosa peça personalitzada i feta a mà (un càntir de disseny) que Oliva Motor lluirà a la venda de cada BMW
Als seus 76 anys, Javier Errando Mariscal, -el seu nom complet-, fa dècades que es converteix en un dels emblemes de la ‘marca’ Barcelona i en un dels dissenyadors més influents del món. Nascut a València, va arribar a la Ciutat Comtal a principis dels 70. Avui viu allunyat de la gran urbs a les muntanyes que envolten l’àrea de Figueres, L’Escala i Empúria, encara que acudeix cada setmana a l’estudi Mariscal, capaç de crear icones tan diferents i duradores com el tamboret Dúplex, les mascotes Cobi o Twipsy, els dibuixos de les pel·lícules d’animació del Fernando Trueba o la imatge de marques com Onda Cero, Bancaixa o Camper, per citar només una mínima part del seu ingent llegat creatiu.
Javier Mariscal amb Santi Oliva al Grup Oliva Motor (R.V.)
Dissenyador, interiorista, il·lustrador, escultor, pintor… el seu és un d’aquells perfils difícils de definir d’home orquestra més propis del Renaixement i que cada cop escassegen més a l’especialitzat i tecnològic segle XXI. El mite de Mariscal ha visitat recentment Tarragona per presentar la curiosa peça personalitzada i feta a mà (un càntir ‘de disseny’) que el Grup Oliva Motor lliurarà amb la venda de cada BMW. Una arriscada barreja que uneix tradició i tecnologia per a un regal molt sorprenent que traspua frescor, delicadesa, personalitat i afecte. “Si vols un càntir, abans t’hauràs de comprar un BMW”, ironitza.
Ell mateix reconeix que la memòria no és el seu fort, i gairebé no recorda l’última vegada que va ser a Tarragona. Tot i això, no ha oblidat els vuit monumentals pins d’acer i coure que va deixar per a la posteritat al costat del passeig marítim de la Pineda, potser la seva obra més ressenyable al nostre territori.
En quin moment creatiu es troba?
Tinc la gran sort de portar tres anys vivint al camp, cosa que em permet pintar, i també estic fent molta ceràmica. El mes passat vam inaugurar una exposició a la fira de ceràmica de Navarrete (La Rioja), al costat de Logronyo, on vam mostrar la feina que he fet durant dos anys a Manises amb Arturo Mora, un gran ceramista. Són moltes generacions amb la mateixa tècnica del segle X, molt àrab. Amb ell he pogut treballar les formes exactament igual que les d’abans, algunes venen dels grecs, però d’altres de Bagdad, per exemple. A Manises es va concentrar una gran explosió i van vendre a totes les corts, i a tots els reis.
Jo pensava que vostè era tot menys clàssic…
És molt bonic poder treballar tècniques molt antigues avui dia, i poder canviar els elements gràfics. Són uns contrastos que m’encanten i estic molt content amb el resultat. Ara també estic treballant gerres a l’Empordà, de Cadaqués, que heretem de l’època romana. Al capdavall, tampoc fa tant de temps, 2.000 anys no és res… si parlem de la nostra àvia comuna, amb les plantes… ens remuntem a milers i milers de milions d’anys.
Parlant d’aquest contrast, de la terra, de les arrels antigues… Com neix un regal així per adquirir un sofisticat vehicle de tecnologia punta?
És com una reflexió de quelcom que se’ns oblida. Per exemple, l’aigua corrent. Quan jo era petit, no era freqüent tenir-la a les cases. L’aigua com a element base, ja que sense aigua no hi ha vida. Ni una mosca, ni una paparra, ni un gerani d’aquells que sembla que sobreviuen a la sequera. Al costat de la cosa tan tecnològica, doncs mira, això és dels nostres ancestres, i ens ha portat fins aquí.
Javier Mariscal amb la seva nova obra; un càntir de disseny (R.V.)
Ara que personalment està de tornada a l’àmbit rural, amb els seus tres càntirs esperant-lo a l’horta… Com veu des de fora l’atmosfera de la seva estimada Barcelona el 2025?
Estic anant a Barcelona, com a mínim un o dos dies a la setmana. Tinc el meu estudi allà, i gràcies a Déu treballem molt. Barcelona, què vols que et digui, el turisme uneix les persones. El turisme ajuda a entendre que hi ha altres llengües, altres codis, altres cultures. Gràcies al turisme jo vaig tenir núvies meravelloses franceses, que la xuclaven molt bé, per dir alguna cosa. El turisme és molt positiu, fa que el futur sigui –que és el normal– cada vegada més mestís. El 1920 el 80% de la població mundial es casava a cinc quilòmetres a la rodona. Recordo quan tenia 31 anys, amb el meu primer viatge al Japó, em vaig quedar súper sorprès, com eren els japonesos, el menjar, una ciutat com Tòquio. Viatjar és unir, és entendre els altres. Que Barcelona sigui plena de turistes em sembla genial, fantàstic. Recordo el 70, quan anava a Nova York, tornava i em deia, cony aquí som tots cosins germans. Som iguals…
Veig que és defensor a ultrança del mestissatge i de la fusió multicultural…
Crec que tot cal saber-ho organitzar. Jo ho he viscut… El meu pare aparcava a València el cotxe on li donava la gana, i avui és impossible moure’s amb cotxe. Ara som molts, cada cop més, i cal saber-se organitzar. La llibertat individual ha d’estar ben integrada dins l’organització social. Contínuament estem desafiant les normes: no, jo no em posaré casc… jo no em poso el cinturó… jo no travesso el carrer pel pas de zebra, jo creuo quan em dona la gana, jo condueixo borratxo… No pot ser. Vivim en societat, si vostè condueix borratxo o creua per on li dona la gana, hi ha l’altre que es pot morir o tenir un accident per culpa seva.
Aquest entorn urbà no s’ha tornat gaire inhòspit?
Barcelona continua sent una ciutat… què vols que et digui, una de les més boniques del món. Hauríem d’estar tots molt agraïts per viure a Barcelona o a un país com Catalunya. És una passada… Tens una aixeta a casa? Hi surt l’aigua? La beus i no et mors? Calla i dona gràcies. Cada dia s’escombren els carrers, cada dia et fan croissants perquè te’ls puguis menjar bé a gust… No ho sé, podem sentir-nos més agraïts…. vivim en una democràcia, jo he viscut en una dictadura i sé què és. El president d’aquella Espanya firmava decrets de mort de gent cada any. La llibertat que tenim de pensar, de tot… Fa falta més perspectiva.
Ha esmentat de refiló Donald Trump en la presentació de la seva obra…
Mira, aquest és el ‘chulapas’ abusananos del col·legi. Vaja, jo ho veig com les raneres del noi blanc iogurt, -que diuen a Cuba-, mascles als quals de sobte se’ls acaba la ganga. Tu, Roberto, ja vas néixer amb 100.000 punts més que altres moltíssimes persones: noi, blanc, europeu i català… Gairebé res. Tens molt de guanyat. Almenys, cal saber-ho i agrair-ho, i tractar que aquests privilegis de mascle blanc no siguin infinits. Intentar entendre que hi ha altres sexes, com les dones, que ho tenen més difícil, i altres economies, altres països i llocs, que nosaltres com a europeus hem estat saquejant durant segles, sigui a Àfrica, Amèrica o Àsia.
