Aquesta setmana el nostre país es va aturar parcialment.
Convocats a una vaga general, molts ciutadans es van unir en una acció contundent de protesta contra el genocidi a Gaza. És una causa noble i justa. La defensa dels drets humans no té fronteres i la nostra veu, com a societat, ha de ressonar amb força contra la barbàrie, sigui on sigui.
No obstant això, enmig d’aquesta mobilització necessària, sorgeix una pregunta incòmoda però imprescindible: estem alineant les nostres accions més potents amb les nostres preocupacions més urgents?
Mentre els nostres carrers clamen per Gaza, les dades dels organismes governamentals dibuixen un mapa de preocupacions domèstiques molt clar. Segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, el principal problema per als catalans, amb un contundent 21%, és l’accés a l’habitatge. Aquesta xifra relega la segona preocupació, la insatisfacció política, a un distant 14%. La fotografia no canvia si ampliem el focus. L’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) per a tot Espanya confirma la mateixa angoixa: l’habitatge és el problema més esmentat, acumulant un 30,4% de respostes entre les tres principals preocupacions dels ciutadans.
Aquestes xifres no són fredes estadístiques; són el reflex d’una emergència silenciosa que afecta milers de famílies, que expulsa els joves dels seus barris i que condiciona projectes de vida. És una crisi que, per primera vegada en 17 anys, ha escalat fins al capdamunt del rànquing de preocupacions a Catalunya. Llavors, com és possible que la nostra eina de pressió col•lectiva més potent, una vaga general, es desviï cap a un conflicte exterior —tot i que gravíssim i ja abordat en un recent acord de pau impulsat pels Estats Units—, mentre el problema que ofega
el nostre futur immediat no aconsegueix catalitzar una mobilització d’aquesta magnitud?
No es tracta de restar importància a una tragèdia humanitària com la de Gaza, sinó de qüestionar la nostra pròpia coherència. La nostra atenció és selectiva. L’any 1994, mentre més de 800.000 persones eren massacrades a Ruanda en només cent dies, el món, i nosaltres amb ell, va mirar cap a una altra banda. Avui, la situació a Gaza, tot i els avenços diplomàtics recents, ens mobilitza. Aquesta diferència de reacció ens hauria de fer reflexionar sobre com es construeix l’agenda mediàtica i social i, en conseqüència, les nostres prioritats com a col•lectiu.
Com a representant del teixit empresarial de Tarragona, veig diàriament les conseqüències d’aquesta crisi de l’habitatge. No és només un drama social, és un potent fre per al nostre desenvolupament econòmic. Com podem atraure i retenir talent si els nostres professionals no poden permetre’s un lloc per viure? Com poden les nostres empreses ser competitives si els seus treballadors han de destinar una part desproporcionada del seu salari a pagar un lloguer o una hipoteca? Un mercat de l’habitatge disfuncional genera desigualtat, ofega la demanda interna i, en última instància, erosiona la cohesió social, pilar fonamental per a una economia pròspera.
La vaga, tot i estar motivada per una causa justa, evidencia una dissonància preocupant. La nostra solidaritat internacional és lloable, però no pot eclipsar la urgència dels nostres problemes interns. El genocidi de Gaza mereix la nostra condemna més rotunda, però el futur dels nostres joves i la sostenibilitat del nostre model social mereixen, com a mínim, la mateixa capacitat de mobilització.
És hora d’obrir un debat serè però urgent. Hem d’aprendre a canalitzar la nostra força col•lectiva cap a aquells problemes que nosaltres mateixos hem identificat com a prioritaris. Cal exigir solucions valentes i eficaces a la crisi de l’habitatge amb la mateixa vehemència amb què
defensem causes llunyanes. Perquè Gaza és important, però assegurar un sostre digne i un futur viable a casa nostra és, senzillament, vital.
