El Centre d’Informació de l’Associació Nuclear Ascó-Vandellòs II (ANAV) permet conèixer de forma interactiva el funcionament i el dia a dia d’una central nuclear. El centre també serveix de plató a ‘Ciència Positiva’, una sèrie de vídeos divulgatius sobre ciència i tecnologia nuclear que condueix Ferran Tarrasa, enginyer nuclear i director de Serveis Tècnics a ANAV. Fent servir un to proper i l’animació gràfica com a suport, les càpsules pretenen facilitar la comprensió de conceptes teòrics i pràctics de l’energia i trencar esterotips sobre el dia a dia en el funcionament de les centrals nuclears.
Avui conversem amb Ferran Tarrassa, que ens aproparà al món de l’energia nuclear i ens trencarà una sèrie de mites i tòpics al voltant de les centrals.
Les centrals estan velles o no per continuar funcionant?
F.T.- Les centrals nuclears es regeixen per criteris basats en la seva seguretat, fiabilitat i estat de conservació. Si sempre han estat ben operades i mantingudes, la seva edat és una dada més però no un element determinant. La seva vida no es mesura en anys, sinó en si les seves estructures, sistemes i components segueixen complint els amplis marges de seguretat necessaris i exigits per la normativa. Una central que no fos segura no estaria funcionant, independentment dels anys que tingui. És més, es pot afirmar que unes centrals com les d’Ascó i Vandellòs II són, avui dia, més segures i modernes que quan van començar a funcionar fa 40 anys per totes les millores que se’ls han fet en tots aquests anys d’inversió continuada.
Per determinar la idoneïtat del seu estat, a nivell internacional, organismes com la International Atomic Energy Agency (IAEA) estableixen que una central pot continuar operant mentre superi periòdicament revisions de seguretat molt exigents, que inclou aspectes com la gestió de l’envelliment i la modernització de la instal·lació per fer front a noves normatives o riscos. A cada instal·lació, els plans de gestió de vida i els programes de gestió de l’envelliment que s’executen vigilen permanentment l’estat dels sistemes i defineixen les possibles accions de manteniment i de renovació tecnològica perquè continuïn estant en òptimes condicions de funcionament.
Les centrals treballen per mantenir aquest bon estat i, per part seva, l’organisme regulador a Espanya, el Consell de Seguretat Nuclear, supervisa tant els processos de gestió de l’envelliment com els processos de revisió periòdica de la seguretat que permeten renovar les autoritzacions d’explotació de les centrals nuclears, no només mantenint, sinó millorant contínuament la seguretat.
Quant de temps poden operar amb seguretat?
Tal com s’ha explicat abans, unes condicions òptimes per a l’operació de les centrals nuclears estan directament relacionades amb el treball ininterromput de les companyies per mantenir-les en el millor estat i amb la supervisió continuada de l’organisme regulador per confirmar que funcionen de manera segura i amb un estat tècnic excel·lent. Per tot això, la resposta és que no hi ha temps preestablert de funcionament d’aquestes instal·lacions. Avui és habitual que les centrals tinguin autoritzacions per operar que van fins als 60 i 80 anys a molts països. Per exemple, North Anna, que és una central nuclear bessona d’Ascó, ubicada als Estats Units, ja té concedida aquesta autorització fins als 80 anys una vegada realitzada, per descomptat, la corresponent avaluació exhaustiva del seu estat per part del corresponent organisme regulador. Si la central està operant, no tinguem cap dubte que ho està fent de manera segura i fiable. A més del nostre compromís amb això com a operadors i professionals, a Espanya, el CSN, com a organisme regulador, ho avala també amb la seva supervisió i requeriments.
L’enginyer nuclear Ferran Tarrasa (ANAV)
Hi ha alternatives reals per substituir completament l’energia nuclear?
En un context mundial en què estem prioritzant l’electrificació com a mesura per ajudar a combatre l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, totes les fonts de generació no emissores han de ser utilitzades i combinades per obtenir sistemes elèctrics robustos, fiables i nets. L’energia nuclear destaca per la seva producció continuada (24 hores al dia, 7 dies a la setmana) i pels seus nivells de molt baixes emissions de CO₂, a més de la seva contribució a l’estabilitat i la robustesa del sistema elèctric per les seves característiques de capacitat de control de tensió.
El que necessitem és substituir les fonts de generació emissores com ara el gas o el carbó per una combinació de renovables (imprescindibles per descarbonitzar l’economia i un recurs estratègic en el cas d’Espanya) amb nuclear que els aporten un suport tècnic (emmagatzematge, xarxes, tecnologies fermes). Per tot això, el plantejament més assenyat no és parlar de substituir nuclear per renovables, és el de crear un sistema robust amb el que les dues es complementin. Aquesta visió està recollida àmpliament per la IAEA i organismes internacionals d’energia i es pot evidenciar amb les polítiques seguides per la majoria de països del món.
Per què els residus radioactius estan en piscines?
La gestió del combustible gastat és un procés més dins de l’operació de les centrals que es realitza de manera segura i fiable des de la posada en servei. Tot el combustible gastat es manté dins dels emplaçaments nuclears i, en primera instància s’emmagatzema en dipòsits coberts per aigua, les anomenades piscines, perquè quan el combustible nuclear s’extreu del reactor segueix generant calor i emetent radiació, encara que el combustible ja no experimenti reaccions nuclears de fissió i l’aigua actua com a protecció i blindatge per preservar la seguretat. En resum, les piscines el refrigeren, el blinden radiològicament i permeten un control continu i segur del combustible gastat.
Aquest sistema s’utilitza a tot el món i està regulat per normes i vigilàncies internacionals molt estrictes, com ara EURATOM. A posteriori i transcorregut un temps, aquest combustible gastat pot emmagatzemar-se també en sec com estem fent ja als Magatzems Temporals Individualitzats (ATI) que tenim a les centrals. Aquests grans contenidors sobre una llosa de resistència sísmica comprovada també guarden, de manera segura per a les persones i el medi ambient, aquests elements combustibles.
Què passa si caus a una d’aquestes piscines?
Aquest és un escenari molt imaginat, però poc realista i, encara que amb una probabilitat molt baixa, com tot el que pot passar en una central nuclear, està analitzat. A les centrals l’avaluació de possibles riscos i la cultura de seguretat són una constant en totes les nostres accions i en la manera de treballar que tenim tots els que hi treballem.
En el suposat escenari en què una persona caigués a una piscina amb elements combustibles emmagatzemats que, per descomptat compten amb barreres físiques de protecció perquè això no pugui succeir amb facilitat, el primer i més risc seria el mateix que en una altra piscina industrial profunda (i sí, a les rodalies de les piscines de combustible gastat hi ha cèrcols salvavides). De la possible irradiació ens protegiria el volum d´aigua que hi hauria entre nosaltres i els elements combustibles (La piscina té uns 12 metres de profunditat). Finalment, si es donés aquest escenari, després del rescat, es revisaria també si la persona pogués tenir algun rastre de contaminació. El més important potser és posar en valor que si succeís alguna cosa així, per procediment i per l’enfocament amb què es treballa a les centrals nuclears, es realitzaria una exhaustiva anàlisi del que ha passat per determinar el que ha passat i com cal evitar (amb mesures físiques, formació, etc.) que torni a succeir. A més, és ressenyable posar en valor una altra característica força singular de la indústria nuclear que és la de compartir la informació del que passa en una instal·lació perquè les altres centrals del món aprenguin d’això i evitin que els pugui succeir una cosa semblant. S’anomena compartir experiències operatives i és una cosa que ha contribuït que, com deia a la primera pregunta formulada, avui les nostres centrals siguin millors que quan van ser construïdes.
Com i on es porten aquests residus?
Si ens referim al combustible gastat, aquest, després de diversos anys a les piscines anteriorment esmentades, es pot traslladar a emmagatzemaments en sec, dins de contenidors d’acer i formigó, molt robustos, que romanen a la intempèrie, i es refrigeren de manera indefinida mitjançant l’aire circumdant, sense riscos d’irradiació ni contaminació per a les persones. Això són els coneguts com a ATI o magatzem temporal individualitzat que ja hem citat i que, d’acord amb la política de gestió que ha determinat l’Estat espanyol i que es recull al setè Pla de Gestió de Residus Radioactius, serà la solució fins que, a llarg termini, es construeixi un magatzem geològic profund. Aquesta instal·lació és la solució internacionalment acceptada i suposa un dipòsit, a centenars de metres sota terra, en formacions geològiques estables, com ara argiles, granits o sals. Països com Finlàndia i Suècia ja estan molt avançats en aquesta fase de la gestió del combustible gastat.
Hi ha un altre tipus de residus, els anomenats de mitjana i baixa activitat, que es produeixen en centrals nuclears, hospitals o en determinades activitats industrials i amb aquests el que es fa és traslladar-los i emmagatzemar-los al Cabril, a la província de Còrdova, en una instal·lació gestionada per l’empresa pública Enresa.
Són perillosos per sempre?
La radioactivitat disminueix amb el temps, encara que el temps de què estem parlant canvia molt en funció del tipus de residu a què ens referim pel que no, no són perillosos per sempre però sí que requereixen una gestió adequada que ja estem realitzant.
Alguns residus poden requerir aïllament durant milers d´anys, però no tots ni amb la mateixa intensitat. La clau és aïllar-los adequadament mentre poden tenir risc, però això és un procés tècnicament conegut i estudiat des de fa dècades, existint anàlegs naturals que demostren que aquest aïllament és totalment factible.
S’enterren? On? I a quina profunditat?
La solució de dipositar-los sota terra és la solució tècnicament més provada per als residus d’alta activitat (en el nostre cas el combustible gastat). Els elements combustibles, un cop han finalitzat la seva vida útil s’emmagatzemen de manera segura en repositoris geològics profunds, típicament entre 400 i 500 metres sota terra, en formacions geològiques molt estables, com ara sals, granits i argiles. Aquests magatzems d’alta tecnologia estan constituïts per una xarxa de túnels excavats a gran profunditat, on es poden emmagatzemar els contenidors amb el combustible gastat, interposant el que es coneix com a barreres múltiples d’enginyeria per confinar aquests materials, de manera segura, durant milers d’anys.
Aquesta solució està recolzada per dècades de recerca internacional i anàlegs naturals, com els reactors nuclears naturals d’Oklo, a Gabon, i és considerada plenament segura per la comunitat científica internacional. A data d’avui ja hi ha instal·lacions operatives al món com el cas d’Onkalo a Finlàndia.
Ferran Tarrassa trenca alguns estereotips creats al voltant de les nuclears (ANAV)
És veritat que els peixos creixen més a prop de les centrals?
És un mite. Al voltant de l’energia nuclear hi ha temors i dubtes que han anat consolidant com a mites perquè ha faltat informació veraç de com són i com funcionen les centrals nuclears. Tots els que hi treballem intentem explicar la nostra realitat i el nostre dia a dia perquè tothom qui vulgui pugui tenir accés a dades i coneixement que permetin separar i distingir el que és realitat del que és ficció o mite. Els professionals nuclears i les centrals tenim eines de divulgació i informació com en el cas d’ANAV el nostre canal de YouTube, pàgina web o el nostre petit museu dedicat a explicar com és i com funciona una central per contribuir a explicar perquè es pugui entendre i interpretar tot allò relacionat amb l’energia nuclear. Més enllà de plantejaments o posicionaments, recomano encaridament buscar fonts d’informació fiables i, si és possible diverses, per tenir una visió àmplia i un coneixement sustentat de la realitat.
A prop d’una central nuclear sí que podem observar dos fenòmens relacionats amb la fauna. D’una banda, que a les zones naturals d’exclusió, prop d’una central nuclear, hi ha menys intrusió humana i això pot afavorir una exuberància natural més gran a l’entorn i de l’altra que, l’aigua, lleugerament més calenta en la descàrrega dels nostres sistemes de refrigeració, pot atraure més la fauna però en cap cas no impacta en la seva morfologia i, a més, és una cosa que es verifica en controls ambientals que es realitzen sistemàticament.
Viure a prop d’una central pot afectar la salut?
Les centrals operen amb límits administratius d’emissió molt per sota dels llindars permesos, que ja incorporen molts marges, i sota una vigilància i supervisió contínua. D’aquesta manera, l’impacte radiològic d’una central nuclear és menor que el que rebem de la radiació natural, per la qual cosa no pot afectar la salut de manera discernible.
L’estudi epidemiològic del possible efecte de la radiació sobre la salut de la població que resideix a les proximitats de les centrals nuclears, que el Consell de Seguretat Nuclear va encarregar a l’Institut de Salut Carles III, no va trobar cap relació entre la proximitat a les centrals nuclears i l’increment de malalties o la disminució de l’esperança de vida. Aquests aspectes tampoc no es detecten entre la població de treballadors de les centrals nuclears. Els treballadors de les centrals nuclears residim també a prop del nostre lloc de treball.
Com és de perillosa l’operativa habitual en el dia a dia?
A les centrals nuclears, la seguretat és la màxima prioritat, adoptant el que es coneix com a cultura de seguretat, i es basa en un disseny robust, múltiples barreres independents, procediments conservadors, entrenament continu i supervisió permanent, tant interna com externa.
Una central nuclear és una instal·lació industrial molt controlada, probablement amb nivells de risc inferiors a altres grans infraestructures energètiques per la duplicitat de tots els sistemes de seguretat, per la intensiva formació i reentrenament dels professionals nuclears, la supervisió de les tasques o el nivell de preparació de les feines que realitzem. Activitats quotidianes, que realitzem tots, -jo també per descomptat-, com la conducció, ens pot suposar un risc més gran.
Quins són els mites més freqüents?
Alguns dels mites més freqüents i pels quals m’han preguntat més al llarg dels anys potser podrien ser que “Una central pot explotar com una bomba nuclear”, que “La gestió dels residus no té solució”, que “Les centrals antigues són insegures” o que “La radiació sempre és letal”. Tots són falsos i sorgeixen del desconeixement, de suposicions quotidianes o de fonts no del tot fiables. Afortunadament avui hi ha divulgadors, professionals del sector i fonts fiables perquè acudim davant del dubte o abans de donar alguna cosa per certa sense preguntar-nos més enllà o qüestionar-nos la veracitat del que ens estan explicant.
Després de les lliçons apreses, serien possibles avui Txernòbil o Fukushima?
Són dos casos diferents així que abordant-les per separat, pel meu coneixement del sector i de la indústria, diria que, avui dia un accident idèntic a Txernòbil no seria possible perquè el seu disseny i el seu context operatiu ja no existeixen. Fukushima va demostrar que situacions extremes, de molt baixa probabilitat, poden passar i, precisament per això, es van reforçar de forma massiva les proteccions davant d’esdeveniments extrems, pèrdua total d’energia i accidents severs, mitjançant mitjans redundants i diversos, que proporcionen una capacitat de resposta molt més flexible i completa per a aquest tipus de situacions de molt baixa probabilitat.
La indústria actual opera amb un enfocament de “defensa en profunditat reforçada”, après directament d’aquests accidents; per a tots nosaltres, qualsevol situació és una oportunitat per millorar i fer més robustes, segures i fiables les nostres centrals.
