Tots sabíem que dissabte seria diferent.
El dia abans, divendres, havíem tingut un molt bon assaig, un d’aquells dies en què es confirmen els bons auguris i on tot surt com ha de sortir. L’endemà, al Mercadal es respirava una calma estranya, amb cert nerviosisme, d’aquelles que anuncien que alguna cosa està a punt de passar.
Al carrer Rosich vam escriure el pròleg durant mesos. Un carrer que s’omplia de camises avellana i d’abraçades i, en aquell aire de tardor, hi havia un pressentiment compartit, la sensació que aquell dissabte no seria un més. Abans de sortir en professó cap al Mercadal la cap de colla, la Marina, enfilada en una cadira, ens va mirar amb aquella serenor de qui sap que la feina està feta. No calien ordres, només confiança, un discurs breu i colpidor. Ens va demanar que ho féssim nostre, que recordéssim tot el que havíem après i ho convertíssim en certesa, que érem i som imprescindibles.
Quan vam posar peu a plaça, ja no érem persones individuals, érem una sola cosa, un sol batec de sang avellana. Érem part d’una història que s’escriu plaça a plaça, diada a diada.
No menteixo si afirmo que la temporada ha acabat de la millor manera, però el record d’aquest dissabte continua viu, perenne. El tres de nou amb folre, descarregat a casa, al cor de Reus, és més que una fita, és una reconciliació amb la nostra pròpia història, una necessitat imperiosa. És saber que allò que vam somiar fa anys, quan tot semblava impossible ara és real i és nostre. La camisa avellana, nova o gastada, que vam vestir a plaça el dissabte és la pell de la dignitat dels Xiquets de Reus que ens recorda qui som, d’on venim i a on volem arribar.
El 3d9f no és només un castell, no és només la nostra màxima, és una memòria que es reactiva cada vegada que el tornem a afrontar. Després de descarregar-lo al Concurs del 2024, tornar-lo a descarregar al Mercadal, sis anys després, és tancar un cercle fet de constància, de coratge i d’una confiança guanyada assaig rere assaig. I és que no hi ha triomf més noble que aquell que arriba després d’haver dubtat, després d’haver tornat a creure-hi quan semblava que ja no tocava.
Quan el castell s’alçava, la plaça respirava amb nosaltres. La remor de la pinya, les instruccions del tronc, era un bategar profund, un idioma que només entenem els qui hem estat allà dins. Les gralles, més que música, eren el compàs que ens marcava l’horitzó. I mentre els pisos pujaven, vaig tenir la sensació que la ciutat sencera ens empenyia des del terra, com si la ciutat mateixa volgués veure’s reflectida en aquell tres de nou tan necessari, tan esperat.
Quan la canalla va començar a enfilar-se, el temps es va aturar i el sol va sortir a saludar-nos. Els herois menuts del 3d9f, els dosos, l’acotxador i l’enxaneta, cadascun era un fil d’or que estirava la plaça cap amunt. I quan l’aleta es va aixecar sobre el Mercadal, tot va tenir sentit. En l’embat no hi havia soroll ni presses, només aquell segon de llum continguda abans de tocar el cel. Després, el rugit. Brut, plorós, sincer, tan nostre.
Res d’això seria possible sense la feina invisible de la tècnica, que dia rere dia posa cadascú al lloc que li toca. Ells són enginyers de somnis, els qui observen, ajusten, corregeixen i mantenen la calma quan la resta tremola. La seva és una feina callada, feta de precisió, paciència i visió. Darrere de cada castell descarregat hi ha hores d’anàlisi, de canvis discrets, de converses que busquen l’equilibri perfecte entre la força i la confiança. Sense aquesta mirada meticulosa, sovint incompresa, sense aquesta constància tossuda, cap èpica seria possible. Serveixi aquest article per agrair-los a tots ells la feina ingent.
A Xiquets de Reus també hi ha una part inherent i indissoluble a la nostra manera de viure els castells, parlo dels grallers. Ells ens donen el pols i el ritme, ens marquen el camí i ens recorden que el castell no és només una simple estructura, sinó una harmonia d’acords i compassos. El seu so ens travessa i ens acompanya, ens calma o ens encén segons el moment. Les seves melodies converteixen l’esforç en ritual i la plaça en un espai màgic on tot s’ordena per instint. Sense ells, el castell seria només moviment, amb ells, és vida.
Aquest tres de nou no és només un castell descarregat, és una lliçó magistral que ens interpel·la a cadascun de nosaltres. El Mercadal n’ha estat l’escenari i el reflex, i sabem que hi tornarem. Que tornarem a mirar amunt, a buscar aquell instant precís en què tot s’aguanta, i el món sembla aturar-se. I avui, més que mai, Reus somriu cap al cel, sabent que allà dalt hi tenim una part de nosaltres.
Ara que tanquem la temporada, no ho fem amb enyor, sinó amb agraïment. Hem après que cada castell és una paraula escrita en l’aire, i que cada mà, cada mirada, cada respir són versos d’un mateix llibre. Però el llibre no s’ha acabat. Les pàgines del demà ja ens esperen, blanques, immenses, plenes de somnis. I és aquí on la veu dels Xiquets de Reus s’alça, suau però ferma, convidant a tothom a formar part d’aquesta història que no té fi.
