Una reflexió crítica des de la Federació de Viveristes de Catalunya
La recent notícia sobre la futura vegetació del carrer Guimerà de Manresa, amb la plantació de 106 arbres i més de 2.000 plantes arbustives, és una bona notícia: aposta per una ciutat més verda, més amable i més saludable. Celebrem, per tant, que l’Ajuntament hagi optat per arbrat de qualitat i per un projecte ambiciós.
Ara bé, com a Federació de Viveristes de Catalunya ens preocupa el missatge que es desprèn d’una part de la informació: la referència al fet que alguns dels arbres provenen “d’un dels vivers més bons d’Holanda”, comprats amb antelació perquè ja tinguessin “una mica de port”, en un article publicat al diari Regió 7 el passat 6 de desembre. Amb tota la llibertat que té qualsevol administració per adquirir planta on consideri més adient, aquesta afirmació transmet una idea que no es correspon amb la realitat: que els vivers holandesos són superiors als catalans. I això, simplement, no és cert.
Catalunya és un país productor de planta d’altíssima qualitat, amb varietats perfectament adaptades al nostre clima mediterrani, a les nostres oscil·lacions tèrmiques i a les necessitats de l’arbrat urbà. Tenim vivers capdavanters, amb dècades d’experiència, que exporten planta a mig món. Les xifres de venda de plantes a l’exterior del nostre sector se situen en una mitjana del 60% del que produïm, principalment es tracta d’arbrat. De fet, i això és especialment significatiu, la majoria de grans vivers d’Holanda compren regularment planta als vivers catalans. Hi ha, per tant, una alta probabilitat que alguns dels arbres adquirits a Holanda per aquesta obra hagin estat produïts inicialment aquí, exportats al nord d’Europa i posteriorment reimportats.
Davant aquesta realitat, sorprèn que des del consistori no s’hagi tingut en compte el valor afegit que té la planta de proximitat, ni la importància de reforçar la cadena productiva del nostre territori. Un tema que és també una qüestió ambiental, el de l’adaptabilitat de la planta, que és clau per a la seva salut i longevitat, però també d’una qüestió econòmica i de país. Celebrem que es valori l’arbrat de qualitat i gran calibre, ja que en una obra d’aquesta inversió, el pressupost total dedicat a la jardineria és el més baix dins de tot un projecte, però el més visible. Però aleshores, per coherència, també caldria posar en valor els vivers catalans capaços de produir aquests calibres amb estàndards excel·lents i, a més, quan les comandes, es fan amb antelació.
No es tracta de criticar on s’ha comprat, sinó de recordar que Catalunya disposa d’un sector viverista potent, professional, estratègic i reconegut internacionalment. I que, a l’hora d’explicar una actuació pública, és important evitar missatges que invisibilitzin la qualitat del producte propi o que indueixin a pensar que el de fora és, per definició, millor.
Si els nostres responsables polítics sempre ens demanen que siguem tan responsables com sigui possible en l’àmbit de la sostenibilitat, no es poden permetre cometre aquests errors que posen en qüestió tot aquest relat.
En un moment en què parlem tant de sostenibilitat, d’economia circular i de reforçar el teixit productiu local, donar valor a la planta catalana també és fer país. I és, sobretot, una manera d’entendre que la qualitat no sempre és més lluny: sovint la tenim just aquí, a casa.
