«D’Arenys de Munt al Primer d’Octubre: i ara què?»

0ec43c26c526ee80c871c3b3a69a9f75 - InfoCamp

La batalla més important d’una guerra és la darrera. La definitiva.

Som en una guerra perquè això que vivim els catalans con a nació des del segle XVI (i d’abans i tot) és això, un conflicte bèl·lic, que pren formes diverses. De fet, la guerra és una forma violenta de fer política i la violència pot presentar-se en forma de canonades o de lleis. I, en una guerra com aquesta i com totes, la victòria que compta és la de la batalla darrera. I aquesta, la darrera, la guanyarem.

Batalles vençudes, sí, però de guerres perdudes, oi? I si, tanmateix, la lluita i la brega continuen i la brasa i el foc encara són vius? La Batalla de Montjuïc de 1641 es va lliurar el 26 de gener d’aquest any a la muntanya de Montjuïc de la ciutat de Barcelona, set mesos més tard de l’aixecament popular conegut com Corpus de Sang del 7 de juny de 1640, i és un dels episodis de la Guerra dels Segadors, en què es van enfrontar les tropes catalanes contra les de Felip IV. Es resolgué amb una victòria catalana contundent i la massacre de les tropes castellanes, que van haver de fugir fins a Tarragona. Commemorem-ho i celebrem-ho, doncs, avui, per exemple, que fa l’exacta i no gaire rodona xifra de 384 anys i un mes que s’esdevingué, però adonem-nos que només es tracta d’una victòria en una batalla i que massa derrotes hem patit en guerres en què no hem sabut vèncer. I, malgrat aquest balanç tan negatiu, aquest articulista escriurà el que vindrà des d’una actitud del tot contrària al derrotisme, als antípodes del victimisme. Com bé diu Enric Vila, a “Una altra revolució”, el més important dels discursos polítics és l’esperança que encomanen: ‘Igual que la literatura, la política ha de servir perquè la gent aixequi el cul de la cadira i aprengui a valdre’s per ella mateixa’.

Després d’aqueix primer intent de subjugar els catalans no del tot fallit (car suposà, finalment, la pèrdua de les comarques septentrionals del Principat de Catalunya), l’aliança castellana i francesa ho va aconseguir amb la Guerra de Successió, del 1701 al 1715, sobre la qual convé rellegir la interessant anàlisi que, desenvolupant una consideració de l’historiador Ferran Soldevila, en fa Jordi Bilbeny, cap de Recerca de l’Institut Nova Història, en un assaig que frisem per veure (re)publicat aviat a dins del recull que s’intitularà Univers Bilbeny, a cura de Joan-Marc Passada:

“Fins i tot un historiador tan assenyat com En Ferran Soldevila s’estranya que, en un moment tan delicat i crucial del conflicte com va ser l’any 1710, l’estratègia catalana fos conquerir Madrid. Al preu que fos, abans d’assegurar la integritat dels Estats Catalans i d’assegurar-nos, amb aquella força i seguretat, la independència política. No. Els fets són els fets. Les estratègies són les estratègies, els moviments militars són els moviments militars. I la derrota va ser la derrota. Una derrota per excés d’intervencionisme. Una derrota per manca de grans estrategs. Jo sempre he dit que, després d’En Pere II, Catalunya no ha tingut cap altre estrateg fins a En Macià. I aquest, encara, va acabar integrant Catalunya a la Federació de Repúbliques Ibèriques, que va ser un subterfugi com un altre per no dir que incorporava novament Catalunya a l’Estat Espanyol. La qual cosa va provocar que milers de milers de catalans, en lloc de donar la vida per Catalunya, l’oferissin a la República Espanyola. I, en lloc de cercar aliances internacionals per mantenir l’Estat Lliure acabat de proclamar, destinessin tots els esforços a coordinar-se amb republicans espanyols, els mateixos que havien inventat la República Espanyola perquè Catalunya no pogués ser independent”.

Des d’aleshores, Gabriel Ferrater, el savi de Reus, decebut i emprenyat amb la generació de son pare perquè havia estat incapaç de guanyar la Guerra d’Espanya contra Catalunya, del 1936 al 1939, es dolia, l’any 1969, que mai no hi havia hagut un moviment separatista propi i autèntic, i que Catalunya, entre 1915 i 1922, era ja un país completament sense possibilitats, encara que, aparentment, la Mancomunitat funcionés bé.

I, tanmateix, d’ençà de les consultes populars sobre la independència de Catalunya iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 que van culminar amb el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre de 2017 -vet aquí dues batalles vençudes de la guerra en què més d’hora que tard vencerem-, el poble català s’havia posat a caminar decididament devers l’alliberament nacional perquè, com bé diu qui va idear aquella gesta d’Arenys de Munt, Jordi Bilbeny, el poble català hi va aprendre a vèncer la por de dir i de fer la independència.

Però, quan ho teníem a tocar, va produir-se la traïció dels partits polítics processistes, de Junts per Catalunya, d’Erc i de la Cup, que, tot i haver guanyat aqueix referèndum legítim, legal i vinculant i d’haver mantingut la majoria absoluta suposadament independentista al Parlament de Catalunya durant més de deu anys, no la van fer pas, la independència.

I ara, doncs, què? Quina estratègia caldria pensar i realitzar per tal d’assolir l’objectiu de la plena independència política? Sabedor crític de l’avior, aquest articulista, que ha gosat poder rumiar, amb llibertat i d’apartidista faisó, sobre l’avenir, us en vol fer saber el seu parer, la seva visió, de la jugada, la seua estratègia possible i resolutiva a favor dels legítims drets, interessos i aspiracions de llibertat de la nació catalana. També ho van fer Jordi Bilbeny, de manera lúcida, endreçada, excel·lent i entenedora, i Juli Gutiérrez Deulofeu, de manera caòtica, improvisada i incapaç d’explicar de manera prou coherent i d’actualitzar com calia l’obra del seu avi, Alexandre Deulofeu, divendres, 24 de gener de 2025, en un acte intitulat com aquest article, a la vila de Masllorenç (Baix Penedès), gràcies a l’impuls del patriota Joan Serramià i a l’atent batlle, Joan Miró, que es va encarregar que l’Ajuntament acollís l’acte i que en publiqués l’enregistrament a la Videoteca municipal (https://www.youtube.com/watch?v=1KWoizfh600). Molt més clara, contundent, coherent i coratjosa que no pas la del net de Deulofeu és la resposta a la pregunta “I ara què?” que conté la conversa entre Abel Cutillas i Enric Vila, “Navegar la tempesta”(https://www.youtube.com/watch?v=R-M4C1tQVbM).

“Todo el mundo sonríe en el mismo idioma”, hi diu al revers de la targeta que conservo d’un hostalet d’Arenys de Mar on hi vaig passar una nit de lluna que prefereixo recordar que era creixent. El tòpic, expressat en una llengua impròpia per a un establiment català, em serveix per denunciar el parany d’una estratègia errada. Car els catalans escrivim el nostre riure amb qualsevulla vocal però sempre i en tot cas amb una hac. En castellà, altrament. Per tant, que la sinècdoque (l’expressió d’una part pel tot) serveixi per entendre que tot plegat depèn de nosaltres sols i que ens cal fer el nostre propi camí sense dilacions, sense excuses i sense condicionaments conjunturals ni submissions estructurals. Que no ens cal ni ens convé la impossible unitat federada amb Espanya (el qual intent de convivència política va caducar, per la força de les armes, l’Onze de Setembre de 1714, si ens serveix aquesta data per al conjunt de la Guerra suara esmentada) ni tampoc no ens cal la unitat suposadament independentista dels partits que se’n fan dir però que no exerceixen com a tals.

Per això, tot i que ens alegren els càlculs de l’insigne Alexandre Deulofeu, al seu assaig La matemàtica de la Història, de l’any 1977, que prediuen que “als voltants de l’any 2029 els pobles ibèrics aconsegueixen el retorn a la seva llibertat”, no ens pot convèncer pas la solució que proposa quan hi afirma que “tots els pobles ibèrics sentiran la necessitat d’una federació entre ells”. No, perquè Portugal ja se’n va desdir el 1640, quan es va independitzar definitivament i va trencar del tot els lligams amb Castella, i tampoc perquè ara ja sabem (si encara no ho sabíem abans) que qualsevol contacte amb la política espanyola és perjudicial per als interessos catalans: en tenim evidències cada matí del món, que és un camí sense retorn. I perquè és un propòsit il·legítim des del Primer d’Octubre: la batalla en què vam votar i vam vèncer, però en acabat ens van trair.

Què coi hi fan, doncs, Junts per Catalunya i Erc (la Cup també hi voldria ser) al Congrés i al Senat espanyols havent guanyat el sí a la independència en aquell referèndum convocat mitjançant una llei que el feia vinculant i resolutiu? Doncs riure’s del mandat del Primer d’Octubre mentre pretenen penjar-nos un cop més la llufa de la política espanyola com a mitjà per a resoldre el conflicte nacional entre Espanya i Catalunya. Per a nosaltres, els catalans, el darrer episodi d’aquesta farsa, d’aquesta enganyifa, d’aquesta presa de pèl, el de les votacions al Congrés sobre la revalorització de les pensions i les bonificacions en els transports públics, és absurd. Car la qüestió de fons, l’arrel del problema, és la traïció al Primer d’Octubre, no haver fet la independència. Sabem que a la Catalunya independent, que farem sense aquesta colla de traïdors, les pensions i les transports públics i totes les altres qüestions essencials de la vida dels catalans a Catalunya seran millors perquè tindrem els recursos econòmics i el poder per a decidir i invertir. És la independència, el que ens cal, no pas enteses, pactes i acords impossibles amb els nostres enemics ni la participació inútil en una hipotètica federació ineficaç i obsoleta.

 Ens cal edificar l’alternativa, interclassista, per damunt d’ideologies de tota mena, car sense qui no farem res si tothom, sí, tothom, com a català espoliat i menyspreat, hi és convocat i en té prou, de raons, per a sumar-s’hi perquè bé ho sap, que hi sortirà guanyant, i molt. Així ho expressava Joan Maragall el 13 d’abril de 1907 a “L’alçament”, en referència a Solidaritat Catalana:

 “Les passions polítiques han sigut ofegades com un no res sota aquesta rierada patriòtica… Solidaritat és la terra […] que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre ella que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric. […] ¡És un alçament!”

L’hem d’aixecar de baix a dalt, l’alternativa, amb unes bones primàries, netes d’arribistes, riques de bons candidats desvetllats que es guanyin per mèrits propis la confiança dels electors i, doncs, que no estiguin subordinats a cúpules de cap partit. Ens cal la unitat del moviment independentista de base, del poble, que serà, però, la unitat, del tot inútil, si no és que abans hem deixat clar per a què la volem i la necessitem, aquesta unitat: si no és únicament i exclusivament per a fer la independència, sense excuses, ras i curt, mal acord serà, inútil, nociu esdevindrà. Té tota la raó del món Abel Cutillas quan afirma, a l’imprescindible interviu que Víctor Puig li fa al seu canal de Youtube intitulat “La Catalunya del lliri enmig d’un canvi d’era” (https://www.youtube.com/watch?v=S-mGCT_tp0A), que el que primer cal en política verament catalana és deixar de col·laborar amb l’enemic i estigmatitzar qui ho fa.

Quina grandiosa definició de l’objectiu i quina diàfana exposició de l’estratègia de com assolir-lo, la de l’organització de joves independents i independentistes *X Nosaltres Sols!, no adscrita, com a associació de cadells, a cap dels horribles partits polítics catalans d’ara mateix, que pren el nom de l’agrupació independentista fundada pel patriota Daniel Cardona i que és una de les millors esperances que tenim:

 “Nosaltres Sols és el crit d’una generació que es nega a ignorar la submissió i minorització que pateix la Nació catalana; anhela uns Països Catalans independents, on la nostra Nació pugui romandre en pau, lliure del saqueig, de la imposició i dels intents deliberats per part dels estats imperialistes d’assimilar-nos i destruir la Nació catalana com a poble diferenciat. Un Estat on la cultura catalana sigui l’herència comuna de tots els habitants de la nostra Terra, sense importar-ne l’origen. Una cultura majoritària en cada poble, vila i ciutat, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Un Estat català i lliure. No tolerarà cap manca de respecte entre membres d’aquesta comunitat, sigui per raó de raça, gènere, religió, orientació sexual, ideologia, etc. Catalans de diferents ideologies hem posat les nostres diferències a un costat per crear un espai nacionalista transversal. Nosaltres Sols! té com a objectiu polític central i irrenunciable la independència de la nació catalana, des de qualsevol posició democràtica de l’espectre polític, i combatent sempre contra el feixisme i totalitarisme que hem patit els catalans i molts altres pobles del món. Nosaltres Sols! és un espai per bastir una comunitat de nacionalistes. Els militants formaren part, doncs, part d’un projecte de formació cultural, intel·lectual i física de la nostra generació, d’un espai de germanor patriòtic més enllà de les ideologies i de caire activista. També una eina per defensar la llengua i difondre el nacionalisme i la nostra història i tradicions, sovint desconegudes pel nostre propi poble”.

Són, efectivament, una de les nostres esperances més fermes, talment el milió de vots que els independentistes de debò han deixat de donar als partits processistes de la traïció en aquest darrer cicle electoral. Foc nou i foc a la metxa, l’opció més assenyada, imprescindible, vencedora.

RELACIONAT
No Content Available
Logo Oxary - InfoCamp
Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit, sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore