Mentre el Govern central presumeix de recaptació rècord, molts ajuntaments continuem atrapats en una cotilla pressupostària que penalitza precisament aquells que han fet bé els deures.
La manca de Pressupostos Generals de l’Estat, o de la Generalitat, no és una qüestió tècnica ni un simple bloqueig parlamentari. Té conseqüències reals, tot i que sovint s’ocultin de manera convenient: limita la planificació de les entitats locals, redueix la certesa financera i dificulta que els municipis puguin transformar la bona gestió en inversió útil per als veïns.
El resultat és profundament injust: un ajuntament diligent, que estalvia, redueix deute, paga a temps i liquida correctament les seves obligacions, no pot disposar lliurement dels seus recursos. En canvi, aquells que planifiquen pitjor o arrosseguen desequilibris no sempre pateixen conseqüències proporcionals, més enllà d’una major càrrega administrativa o de determinats controls formals.
No es tracta de defensar barra lliure pressupostària. Ben al contrari. Les regles fiscals són necessàries. La seva absència va ser una de les causes de la greu crisi financera que van patir moltes administracions públiques durant els anys 2000. Sense límits ni responsabilitat, els comptes públics acaben convertint-se en una hipoteca per a les generacions futures.
Però una cosa és defensar les regles fiscals i una altra de ben diferent aplicar-les de manera uniforme i preventiva a tothom per igual. No té sentit tractar igual l’ajuntament que ha reduït deute, genera romanents, paga dins de termini i manté estabilitat pressupostària, que aquell que acumula obligacions pendents, incompleix terminis o planifica malament.
El sistema actual genera una paradoxa absurda. La dificultat per executar pressupostos provoca estalvi forçós en moltes administracions. A això s’hi suma l’estalvi derivat d’una bona gestió. Però quan aquest estalvi existeix no es pot traduir en inversió. Els diners hi són, la necessitat també, però la normativa ho bloqueja.
I mentrestant, l’Estat ingressa més que mai gràcies a l’efecte combinat de la inflació, l’augment de les bases imposables i la pressió fiscal. Tanmateix, aquesta major recaptació no es trasllada amb prou claredat ni autonomia als ajuntaments, que són l’administració més pròxima al ciutadà i la que presta serveis essencials en el dia a dia.
La pròrroga pressupostària de l’Estat agreuja aquest problema. Sense nous comptes, es limita l’actualització real de compromisos, inversions i transferències. Els municipis queden pendents de decisions estatals arbitràries i de modificacions pressupostàries. Una planificació seriosa és impossible si l’administració central governa sense pressupostos mentre exigeix una disciplina extrema als altres.
La solució no passa per eliminar les regles fiscals, sinó per fer-les més intel·ligents. El legislador hauria de distingir entre ajuntaments complidors i ajuntaments que ho són menys. Als primers se’ls hauria de permetre una gestió més autònoma dels seus romanents, especialment per a inversions financerament sostenibles, millora de serveis públics, manteniment urbà, eficiència energètica, habitatge o equipaments. I, per descomptat, la cobertura de vacants, un problema que genera importants disfuncions en la gestió diària dels municipis, sent les qüestions relacionades amb el personal un dels grans reptes de les Administracions Públiques.
Al mateix temps, s’haurien d’endurir les conseqüències per a aquells que incorrin en una mala planificació econòmica un cop detectada. Menys tutela preventiva indiscriminada i més responsabilitat efectiva quan hi hagi un incompliment real. Menys càstig a qui compleix i més exigència a qui no compleix.
Necessitem ajuntaments forts, solvents i amb capacitat d’inversió. No té sentit exigir-nos rigor, estabilitat i bona gestió si després se’ns impedeix utilitzar el fruit d’aquest esforç. El Govern d’Espanya no pot continuar asfixiant els municipis mentre presumeix d’ingressos rècord. L’autonomia local no pot quedar-se en una declaració constitucional buida de contingut. S’ha de traduir en capacitat real per gestionar, invertir i donar resposta als veïns.
Un ajuntament que fa els deures no hauria de ser castigat. Hauria de ser reconegut i alliberat d’una tutela que, a la pràctica, acaba confonent prudència amb paràlisi.
