Aquesta setmana InfoCamp es fa ressò del reportatge ‘Casa Navàs: La reconstrucció que tanca una ferida del Modernisme’ publicat a la secció “Edificis Singulars” de la revista ‘TAG’ del Col·legi Oficial de l’Arquitectura Tècnica de Tarragona (COATT). Si ens acompanyeu, ens endinsarem en les entranyes de les obres de reconstrucció de la torratxa, que va ser destruïda durant la Guerra Civil espanyola.
La Casa Navàs no és només una casa, és una de les joies principals del modernisme català i, sense gaire discussió, l’edifici més bell i admirat de Reus. Però durant dècades ha arrossegat una absència molt visible, la torratxa cantonera que li donava verticalitat, caràcter i aquell punt d’atreviment escenogràfic tan a l’estil de Lluis Domènech i Montaner. El 26 de març de 1938, una bomba va impactar l’edifici en plena ofensiva sobre el nucli antic i va fer miques bona part del darrer pis, la teulada, el capcer i la mateixa torratxa. És cert que el buit que va deixar va ser arquitectònic, però també es va convertir en una mena de ferida a la memòria urbana.
Després de la guerra, entre 1940 i 1943, els llavors propietaris d’aquest immoble Joaquim Blasco i Maria Font de Rubinat, van fer reconstruir el segon pis per tornar la casa a una certa normalitat habitable. Però els pressupostos, i l’època, no donaven per recuperar l’ornamentació perduda, de manera que el capcer i la torratxa van quedar fora del projecte. Així, la façana va continuar durant anys amb aquella sensació d’obra interrompuda, com si Reus tingués una peça mestra a la qual li faltés la signatura final.
Tot va canviar amb la nova propietat, que va adquirir la casa el 2017 i la va reobrir al públic de manera continuada des del 2018, amb un objectiu clar que era retornar-li la fisonomia original, primer amb la reconstrucció del capcer, que va ser una realitat l’any 2020, i després amb la torratxa com a darrer pas de la restitució exterior.
EL FINANÇAMENT PRIVAT HA ESTAT DETERMINANT PER FER POSSIBLE LA RECONSTRUCCIÓ DE LA TORRATXA
La reconstrucció de la torratxa, anunciada el juny de 2024, s’ha plantejat amb una combinació de rigor patrimonial i pragmatisme contemporani. L’equip, amb els arquitectes Joan Tous i Pau Jansà; i el conservador-restaurador Pau Arroyo al capdavant, va treballar el projecte entre 2022 i 2023 a partir de documentació fotogràfica i gràfica, fragments conservats i comparatives amb altres obres de Domènech i Montaner. El vistiplau del Departament de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya era imprescindible perquè la Casa Navàs és BCIN. El finançament privat ha estat determinant i finalment el grup MaserGrup ha assumit íntegrament el cost de l’operació. Per tants, els dos principals esculls s’han salvat.
Imatge de la Casa Navàs, abans de les obres
El calendari ha anat variant. Si inicialment es parlava d’acabar abans de Setmana Santa de 2025, l’inici efectiu d’obra es va formalitzar l’agost de 2025 amb el muntatge de la bastida i una previsió de finalització durant el primer trimestre de 2026. Les obres les executa l’empresa Constècnia.
Moment del muntatge de l’estructura sobre la base original de la torratxa
A nivell constructiu, hi ha decisions que expliquen bé el dilema que s’ha generat entre fidelitat i seguretat. Ha calgut instal·lar una estructura d’acer inoxidable, com marca la normativa actual, que l’original no tenia, i això ha obligat a desmuntar parcialment la teulada per assegurar una fixació òptima. Sobre aquesta “columna vertebral” s’hi col·loquen els blocs de pedra, esculpits artesanalment; i els altres elements, i finalment la forja, amb la rèplica del vaixell de Jaume I que coronarà el conjunt. L’original, conservat però en mal estat, es preservarà com a peça museística. Amb la col·locació de la primera pedra, feta el novembre de 2025, el projecte ha entrat en la seva fase més visible que aquella que ja no es veu només al taller i passa a observar-se a peu de carrer per tota la ciutat, siguin reusencs, d’altres parts o turistes.
Visita d’un grup de turistes a la Casa Navàs
AMB EL VISTIPLAU DE PATRIMONI, LA RECONSTRUCCIÓ COMBINA RIGOR HISTÒRIC I PRAGMATISME CONTEMPORANI
Però, amb la intenció d’entendre molt millor què s’hi està fent i com s’ha configurat l’execució d’aquell projecte inicial, hem volgut endinsar-nos a fons ens els detalls. Per això conversem amb l’arquitecte tècnic Xavier Nualart, Cap d’obra per part de l’empresa Constècnia.
Xavier Nualart, cap d’obra
Xavier, quan diem “reconstruir la torratxa”, de què estem parlant exactament? Quines parts es refan de zero, quines es reprodueixen artesanalment i quines són intervencions actuals per exigències de normativa i seguretat?
Reconstruir la torratxa vol dir tornar a executar el mateix conjunt que ja hi havia, partint de la base que tenim algun element existent que ens serveix com a referència.
Pràcticament totes les parts es refan de zero (estructura, elements de forja, vitralls), excepte la pedra, de la qual els elements vius que tenim representen un 5%. Artesanalment, les parts més importants són els treballs amb pedra de Vinaixa, la serralleria de forja i els vitralls.
La intervenció en la qual tenim més exigència, en quant a normativa, és l’estructura interior. Està realitzada amb acer inoxidable 316 i formada per pilars perimetrals, pilar central, plafons de subjecció i escales.
Quina feina prèvia d’estudi us ha permès saber com era la torratxa original? Quines fonts han estat més determinants (fotografies, plànols, fragments conservats, arxius, comparatives) i com es converteixen en decisions d’obra?
Tot ens ha ajudat una mica. Els plànols del projecte inicial de Domènech i Montaner, l’ arxiu de fotografies antigues i, tal com dieu, també els fragments conservats, a més de l’aixecament exhaustiu a escala real d’aquests.
Les decisions d’obra són la base de tot plegat ja que hi intervenim tot el personal tècnic així com també els mestres artesans. Sempre prenem les decisions per unanimitat total. Aquestes es fonamenten en proves a taller i en l’execució d’una maqueta que ens ajuda a entendre millor el monument en quant a especejament de les peces i també l’adaptació i la subjecció de la pedra envers l’estructura.
Imatge del tambor original, la base de la torratxa i única part que es va salvar arran del bombardeig de 1938
Com condiciona el projecte el fet que la Casa Navàs sigui un edifici protegit? En una obra així, què és el més delicat a l’hora de conciliar fidelitat històrica i requisits contemporanis?
Condiciona i molt. Hem d’estar molt segurs i convençuts en la presa de decisions. Conciliem la fidelitat històrica amb la reconstrucció de la torratxa, adaptada a requisits actuals en matèria d’estructura.
“PRÀCTICAMENT TOT ES REFÀ DE ZERO; DE PEDRA ORIGINAL NOMÉS EN CONSERVEM UN 5%”
A nivell de materials, per què s’ha optat per determinades solucions (pedra, estructura metàl·lica, vitralls, forja)? Què hi guanyeu en durabilitat i manteniment, i què us obliga a ser especialment precisos?
Hem optat per materials que ja hi havia originalment. L’únic material que s’afegeix és acer inoxidable, com dèiem abans, per un condicionant estructural.
La precisió es màxima, perquè estem parlant d’un element amb base octogonal, amb un punt d’irregularitat, i això ens condiciona molt a l’hora d’unir pedra, estructura d‘inoxidable, vitralls i glorieta de forja.
Fase inicial del muntatge de l’estructura metàl·lica sobre la base original existent que configura
finalment la nova torratxa projectada
La nova estructura interna és un punt clau. Com s’ancora a l’edifici existent i com es controla que el pes i les càrregues no comprometin parts originals? Quins càlculs o criteris estructurals us guien?
La nova estructura d’acer inoxidable s’ancora o neix a partir del primer tambor amb una peça amb forma d’estrella de la qual, cada punta de l’estrella rep les càrregues dels pilarets perimetrals dels vèrtex de l’octògon.
Un altre punt d’ancoratge a l’edifici existent és a nivell de coberta, mitjançant unes platines col·locades en perpendicular entre elles (al carrer Jesús amb plaça del Mercadal) que el que fan és lligar la torratxa en aquest nivell.
En quant a les parts originals conservades, s’ha dissenyat l’estructura de manera que no les afecti i no rebin càrregues directes per no sotmetre-les innecessàriament.
“LA LOGÍSTICA ÉS CLAU PERQUÈ TREBALLAR CADA DIA A LA PLAÇA DEL MERCADAL NO ÉS GENS FÀCIL”
Com s’ha plantejat la seqüència de muntatge? Què es fa al taller i què s’acaba in situ a la coberta, i per què? Quins riscos es redueixen (o apareixen) quan el muntatge final es fa a dalt?
Tot es realitza a taller i després es munta a l’obra amb la seqüència corresponent de cada peça, element, vitrall, etc.
No és una qüestió de més o menys risc, sinó que és un fet merament constructiu per seguir un ordre i procés determinat.
La maqueta de la torratxa, realitzada a escala, i les peces que configuren la nova estructura a mida real, s’han estudiat i treballat al taller per col·locar-les després a l’edifici del Mercadal
En una obra així hi intervenen oficis molt diferents. Com coordineu picapedrers, ferrers i vitrallers perquè tot encaixi? Quins controls de qualitat feu abans de col·locar definitivament cada peça?
L’ordre de cadascun ve determinat pel criteri constructiu que estem emprant. Qui primer marca la pauta és el serraller de l’estructura d’inoxidable i després el segueix el picapedrer per anar adaptant les peces corresponents.
Efectivament, realitzem controls, i no només de qualitat. Pel que fa a l’estructura, els típics, com si fos una obra convencional. Per a la pedra, certificats i proves mecàniques fetes in situ i a taller.
Quins són els principals perills o problemes en una reconstrucció sobre un edifici històric en ple centre urbà? Parlo de vibracions, filtracions, fissures, sorpreses a la coberta, vent a cota alta, i també logística de bastides i moviment de materials…
En aquesta obra en particular, la logística té un paper molt important. No és gens fàcil descarregar i treballar cada dia a la plaça del Mercadal. Tenim fil directe amb el departament de Mobilitat de l’Ajuntament de Reus, i he de dir que, des de un principi, ens han posat les coses molt fàcils.
L’estudi de les bastides s’ha fet d’una manera molt acurada. S’han hagut de muntar en dues fases i en alçades diferents, per tal de no interrompre l’entrada de materials.
Cal dir que l’edifici té una certa antiguitat, i això vol dir que té elements que estan en un estat de conservació una mica just. Hem hagut d’estudiar bé les actuacions a realitzar i evitar no malmetre aquests elements.
Detall de les peces escultòriques que formen part de la torratxa
Quan es reprodueixen elements ornamentals (motius vegetals, gàrgoles, vitralls, penell), com es decideix el grau d’exactitud? Què es fa amb les peces originals conservades o amb elements que s’han de preservar però no poden tornar a l’exterior?
El grau d’exactitud ha de ser el mateix que tenia. No estem fent una restauració o rehabilitació, estem en una reconstrucció. Les peces originals conservades i que estan adherides a l’edifici formaran part del conjunt. Les altres i que no n’estan, d’adherides, es documentaran i s’exposaran.
CASA NAVÀS
La Casa Navàs és un dels grans manifestos del modernisme europeu a Reus. Lluís Domènech i Montaner la va projectar per encàrrec del comerciant tèxtil Joaquim Navàs i la seva esposa, Pepa Blasco, com una casa-botiga a la Plaça del Mercadal, construïda entre 1901. El resultat és excepcional perquè conserva, en gran mesura, l’univers decoratiu original: vitralls, mobiliari, teixits, llums i un repertori artesà que converteix l’interior en una mena de jardí artificial, exuberant i coherent.
A Reus, la Casa Navàs és la peça que fa entenedor, a primera vista, per què el modernisme no és només façana sinó una manera de pensar la ciutat, l’artesania i el progrés. No és casual que sigui un dels edificis més fotografiats i comentats del Mercadal ja que condensa l’orgull cívic i la memòria econòmica, convertint també l’arquitectura en un relat compartit. Al Camp de Tarragona, actua també com a emblema d’una constel·lació modernista sovint menystinguda quan el focus es desplaça cap a Barcelona.
A les nostres comarques, i a Reus especialment, el modernisme és identitat local, però també és una xarxa de tallers, vitrallers, ferrers i fusters que van donar forma a una modernitat pròpia. A escala catalana, la Casa Navàs és una prova contundent que el modernisme va ser un llenguatge complet i capaç d’unir art i indústria amb una ambició que encara avui marca el llistó del patrimoni.
