Suspensió en pro del diàleg. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va donar ahir per declarada la independència de Catalunya, i la va suspendre uns segons després per donar una última oportunitat al diàleg amb el govern espanyol, després de les ofertes de mediació internacionals que s’han concretat els darrers dies i de les peticions de les institucions europees per trobar una via acordada amb Madrid. Literalment, Puigdemont va assegurar que “assumia” el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república i, poc després, va anunciar la suspensió de la declaració d’independència. Un moviment que recorda la via eslovena i que obre un període d’incertesa sobre el futur del país.
La CUP va preguntar-se si no s’havia perdut l’oportunitat de proclamar la república catalana. Els anticapitalistes no van amagar el seu malestar per la decisió de suspendre els efectes de la declaració i van reclamar que es posi una data límit al temps de negociació. Com a màxim, van parlar d’un mes. L’ANC i Òmnium també van demanar que es fixi un termini. Després de la sessió parlamentària, els diputats de JxSí i la CUP van signar el text de declaració d’independència fora de l’hemicicle. Ho van fer com a “legítims representants del poble de Catalunya”, però el document no va ser registrat a la cambra. En la redacció no es feia referència a la suspensió verbalitzada per Puigdemont. Segons la CUP, per exigència seva. El govern espanyol, potser descol·locat per la maniobra catalana, es va limitar a denunciar que el del president de la Generalitat havia estat un discurs “d’una persona que no sap on és, on va, ni on vol anar”. La Moncloa no va aclarir com respondrà a la declaració suspesa. Soraya Sáenz de Santamaría va subratllar que el referèndum de l’1-O va ser un acte “il·legal” i, en espera de la reunió del Consell de Ministres d’aquest matí i de la compareixença de Mariano Rajoy al Congrés, guanyava temps. I és que Puigdemont, amb el moviment de declarar la independència amb una fórmula indirecta i suspenent-ne els efectes, deixava la pilota sobre la teulada del president espanyol.
Desescalada
El discurs de Puigdemont pretenia contribuir a desescalar la tensió sense fer marxa enrere en el procés, i allargava la mà als comuns, crítics tant amb una declaració d’independència com amb la possible suspensió de l’autonomia en aplicació de l’article 155 de la Constitució. Alhora, però, Puigdemont s’allunyava de la CUP, que, de fet, va forçar el president a començar la compareixença una hora tard per discrepàncies amb el discurs presidencial i amb la suspensió de la declaració que es disposava a aplicar. El president de la Generalitat intentava ampliar la base de la via unilateral a costa dels convençuts i amb la previsió que la bel·ligerància de Rajoy contrasti a ulls del món amb la voluntat catalana d’aixecar el peu de l’accelerador amb la darrera expressió de voluntat de diàleg. Sense fer marxa enrere, forçava que el pas següent el doni Rajoy.
Durant el discurs, Puigdemont va refermar que Catalunya “s’ha guanyat el dret a ser un estat independent i a ser escoltada i respectada”. Dos avals democràtics ho justificarien, segons va dir: els resultats del 27-S, que van permetre la formació d’una majoria absoluta al Parlament, i els del referèndum, que es va celebrar “sota una pluja de cops de porra”. En aplicació de l’article 4 de la llei del referèndum, el president de la Generalitat va assumir, en “presentar els resultats” de l’1-O, el mandat de les urnes perquè Catalunya esdevingui independent. Ho feia solemnement, va dir, “per responsabilitat i per respecte”, i amb la mateixa solemnitat el govern i ell proposaven que el Parlament en congelés els efectes per emprendre un diàleg “en les properes setmanes”. Aquestes converses es podrien produir, si el govern espanyol fes un gir que no s’espera, per la via de la mediació internacional. El president va assegurar que, al marge de les propostes d’arbitratge internacional que s’han fet públiques, n’hi ha d’altres. “Totes són molt serioses i difícils d’imaginar fa un temps”, va argumentar. Ahir mateix, el president del Consell Europeu, Donal Tusk, havia demanat públicament a Puigdemont que no anunciés una decisió que fes “impossible” el diàleg i que respectés, també, el marc constitucional. “Hi ha un prec de diàleg que recorre Europa, perquè se sent interpel·lada”, va justificar Puigdemont. “Catalunya és un afer europeu”, va rematar.
Com estava previst, la declaració no es va votar. Tampoc se’n va fer més referència formal a la cambra.
Declaració signada
Després de la compareixença de Puigdemont i de les intervencions dels líders dels grups parlamentaris, JxSí i la CUP van signar i llegir el que van titular “Declaració dels representants de Catalunya”, a l’auditori del Palau del Parlament. Llavors sí que es van fondre els aplaudiments dels diputats dels dos grups independentistes. I és que després del discurs de Puigdemont, els diputats de l’esquerra independentista ni van aplaudir ni es van aixecar dels seus escons, a diferència dels diputats de JxSí. També va ser a l’auditori que es van cantar Els Segadors. En acabat, la CUP va deixar clar que s’havia trencat la “cadena de confiances” construïda a partir de la qüestió de confiança en què Puigdemont va assumir formalment la celebració del referèndum unilateral.
La declaració negociada per JxSí i la CUP, en la part dispositiva, comença així: “Constituïm la República catalana, com a estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”. També ratifica l’entrada en vigor de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, inicia el procés constituent de base ciutadana, “participatiu i vinculant”, afirma la voluntat d’obrir negociacions amb l’Estat espanyol “en peu d’igualtat” i posa en coneixement de la comunitat internacional i a la UE el naixement de l’estat català. A més, insta aquesta mateixa comunitat i a les institucions comunitàries a seguir i a fer de testimonis d’aquest diàleg amb Madrid. Un detall no menor és que el text manifesta la voluntat de construcció d’un “projecte europeu que reforci els drets socials i democràtics de la ciutadania” i el compromís de seguir aplicant l’ordenament jurídic comunitari, així com de respectar les obligacions internacionals rubricades per Espanya, amb la voluntat d’integrar-se a la comunitat internacional. Finalment, apel·la els estats i organitzacions mundials a reconèixer “la República catalana com a estat independent i sobirà”. És el govern a qui li correspon, d’acord amb la declaració, “adoptar les mesures necessàries” per fer efectiva la independència.
L’executiu, però, manté aquest desenvolupament en pausa, en un context de relacions complicat amb la CUP. Puigdemont es va mostrar convençut que el conflicte “es pot resoldre de manera serena i acordada” i va demanar al govern espanyol que escolti, de la mateixa manera que feia una crida al món perquè hi hagi una mediació a l’altura de la demanda catalana.
Els orígens
El president de la Generalitat va aprofitar l’atenció de mitjans de comunicació d’arreu del món per recordar d’on parteix el procés d’independència. Va recordar l’intent de reforma de l’Estatut, amb la “sentència d’infaust record” per part del Tribunal Constitucional i el xoc de legitimitats que es va produir entre el text aprovat en referèndum per la població i el retallat per l’alt tribunal. Fent valer els resultats de l’1-O, Puigdemont va sentenciar que la carta catalana va obtenir 145.000 vots menys en referèndum que el sí en la votació de l’1-O. Tot plegat, va asseverar, arribava després d’una llarga etapa autonòmica en què Catalunya va contribuir al progrés de l’Estat espanyol no només com a motor econòmic sinó com a garant de l’estabilitat i de la modernització.
L’oposició va respondre amb diferències a la compareixença de Puigdemont, potser per la complexitat de la maniobra presidencial. La líder de Cs, Inés Arrimadas, va denunciar que el president de la Generalitat havia “polvoritzat” el Parlament i l’autonomia del país amb “la seva irresponsabilitat” i va insistir que l’independentisme mai ha tingut una majoria per declarar l’estat català. El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va burxar en el fet que no es podia suspendre, va dir, una declaració que no s’ha pres. En canvi, el president de CSQP, Lluís Rabell, veia “una oportunitat” en la suspensió. “Avui la valentia vol dir diàleg”, va sentenciar. La pregunta és ara si n’hi haurà i amb qui.
