Fa cent anys, quan més d’un 40 % de la població de les comarques de Tarragona era analfabeta i pocs llibres -més enllà d’algun llibre escolar- hi havia a les cases, va néixer a Valls la primera biblioteca popular que posava en marxa la Mancomunitat de Catalunya. Aquest 23 de juny farà cent anys que es va inaugurar. D’aquell equipament que per primer cop permetia l’accés lliure de tothom a la lectura, a través del préstec gratuït de llibres, n’ha acabat resultant, just un segle després, l’actual xarxa de biblioteques públiques que s’escampen per tot el país: el Sistema de Lectura Pública de Catalunya compta avui dia amb més de 403 biblioteques i 12 bibliobusos.

A més de ser la primera, la Biblioteca Popular de Valls té un altre mèrit: és l’única que es manté dempeus de totes les que va posar en marxa la Mancomunitat del president Enric Prat de la Riba. Olot, Sallent, les Borges Blanques, Canet de Mar i el Vendrell van ser els següents municipis que en van tenir, però en la majoria dels casos poca cosa es conserva de l’edifici original. El de Valls si. Situat al passeig dels Caputxins, el va inaugurar oficialment Josep Puig i Cadafalch la vigília de Sant Joan de 1918. L’edifici noucentista, projectat per l’arquitecte Lluís Planas, es conserva gairebé igual com era aquell primer dia d’obertura. Per l’alcalde de Valls, Albert Batet, és important el fet que "tant l’equipament com el servei bibliotecari s’han mantingut ininterromputs a Valls durant cent anys", tot i que avui dia aquest servei s’ha traslladar a l’actual Biblioteca Carles Cardó. Batet ho va dir en la presentació del llibre commemoratiu del centenari de la biblioteca popular, editat per l’Institut d’Estudis Vallencs (IEV) i que han escrit Laura Canalias, Lluís Cuspinera, Jep Martí, Jordi París i Núria Ventura. Aquests autors van tenir clar que el volum havia de tenir unes protagonistes clares: les bibliotecàries.

I és que van ser les dones les que des d’un primer moment van posar-se al capdavant del “temples de cultura” -segons va batejar les biblioteques l’arquitecte Cèsar Martinell- i van contribuir a anar esprimatxant aquell gran índex d’analfabetisme. Elles van ser les que van deixar testimoni escrit de tot el que passava a la biblioteca. Segons recorda Jep Martí, director de l’Arxiu Municipal de Valls, “la bibliotecària encarregada del centre havia de deixar constància en un llibre diari de l’activitat administrativa i dels fets quotidians que anaven succeint a la biblioteca”. Una bona mostra d’aquests dietaris es pot consultar ara en el volum editat per l’IEV. Segons el tarannà de cada bibliotecària la descripció que hi feia era més o menys rica. Però la constància -en el cas de Valls els dietaris van estar escrit ininterrompudament entre els anys 1920 i 1988- fan que aquests documents tinguin “una importància cabdal” -segons Martí- no només per la història de la biblioteca, sinó pel dia a dia d’una ciutat i, de retruc, del país. També hi quedaven registrades les visites de diverses personalitats del món de la política i la cultura, com ara Eugeni d’Ors, Narcís Oller i l’escriptor rus Isaac Paulowski (el setembre de 1922) i l’artista i escriptor Apel•les Mestres, entre moltíssims altres. S’hi apunten, també, moltes anècdotes, com ara la d’un “lladregot” que al 1923 feia anar de bòlit la bibliotecària: “l’he tret [de la biblioteca] dient-li que no s’acostés més”, explica al dietari del 7 de juliol de 1923. Els fets polítics que en els últims cent anys han sacsejat el país també en queden reflectits: “la sala de lectura es veu desanimada, de cada dia anem perdent lectors que marxen per incorporar-se a files”, relata el dietari del 15 d’abril de 1938, en plena guerra civil, la bibliotecària vallenca. També hi anotaven quan havia sonat l’alarma antiaèria i explicaven que com a conseqüència d’aquest fet l’assistència de lectors havia estat molt baixa. Els conflictes polítics que tenia l’alcalde també queden reflectits als dietaris.

La inauguració de la biblioteca va ser molt ben rebuda. I més perquè era el primer equipament cultural públic que es construïa a Valls des de la inauguració del Teatre Principal, a finals del 1850. “Va ser el fet més important esdevingut a Valls durant la primera meitat del segle XX”, segons Jep Martí. I la majoria de les forces polítiques de la ciutat (republicans, catalanistes i monàrquics) van anar de bracet per tirar endavant la biblioteca. Només se’n van desmarcar els carlistes, que es van oposar a la seva obertura “pel que significava que la gent pogués accedir a determinades lectures contràries a la moral que ells practicaven”.

El fons

En el seu inici, en el fons de la biblioteca vallenca havia un miler de llibres. “Després va anar creixent, perquè la Mancomunitat anava enviant llibres contínuament. I en el cas de Valls hi va haver una donació molt important en els primers anys, de l’industrial Ramon Roca Sans. Va fer un llegat econòmic que a més produïa uns interessos i aquests interessos s’havien de gastar cada any en llibres”, recorda Jep Martí. Segons ell, el fons de llibres “hi havia de tot”, i en el cas de Valls destacaven especialment les consultes de llibres tècnics: “com que als anys 20 es va posar en marxa l’Escola del Treball, els alumnes feien servir molt llibre tècnic, i molts dels usuaris de la biblioteca hi anaven a buscar aquests llibres tècnics”, explica el coautor del llibre sobre l’equipament centenari vallenc. Un equipament que sempre va estar viu: “des del primer moment va tenir una secció infantil i donaven l’opció que la canalla hi anés fins i tot a llegir contes. I durant molts anys, fins i tot durant el franquisme, hi havia activitats, i un dia a la setmana la bibliotecària explicava contes a la canalla”, explica Martí. Per ell, la inauguració de les biblioteques populars va marcar “un abans i un després en l’accés a la cultura”.