El pardal roquer (Petronia petronia) té la forma d’un pardal comú, però es veu una mica més corpulent. Mesura uns 17 cm, amb una envergadura d’ales de fins a 32 cm.
Físicament, ens pot recordar molt a la femella del pardal comú. El cos és de tons marrons, més clar al ventre (amb franges més fosques) i una mica més fosc al cap i dors. Té una franja clara molt ampla i visible darrere de l’ull. Té també una zona més clara a la part superior del cap.
Té una “medalla” groga a la base del coll, però en ocasions no s’observa amb facilitat. A la cua hi veiem unes zona blanques, als extrems.
El bec és una mica més robust que en pardal comú i de tons una mica més taronges. Mascles i femelles són iguals.
Pardal roquer a la zona on fa niu (E.P.)
A Catalunya el pardal roquer és resident a zones molt concretes. També el trobem com a hivernant en punts on no cria, però també de forma escassa.
Al Camp de Tarragona les principals zones de cria es distribueixen, principalment, a l’Alt Camp. És habitual a racons d’Aiguamúrcia, del Pla de Santa Maria, lA Secuita, als afores de Valls, ... i al Baix Camp i Tarragonès a punts de Mont-roig o del Catllar, ... i a l’hivern també n’hem observat estols a prop de la desembocadura del Gaià, per exemple.
Observem la taca groga que tenen al coll (E.P.)
Com el seu nom indica, el pardal roquer ocupa zones amb roca o talussos de terra, normalment en zones obertes i terrenys agrícoles. Els podem veure, per exemple, compartint hàbitat amb els abellerols, a camps de vinya amb parets de roca o terra properes, però també en camps abandonats.
És freqüent també veure’ls en pedreres, o en zones properes a pobles on cria a cases deshabitades o ponts antics.
Pardal roquer a terra, buscant insectes (E.P.)
Pardal roquer fotografiat a Aiguamúrcia (E.P.)
La seva dieta es basa en llavors de diferents plantes, però també petits fruits. A la primavera, com passa amb la majoria d’ocells, s’alimenta d’invertebrats per tal de poder donar als seus polls una alimentació amb gran quantitat de proteïna i fer, així, que creixin ràpidament.
Fan sempre el niu dins de forats: a construccions abandonades, parets rocoses, ... i també és molt habitual que aprofitin antics nius d’abellerols.
En castellà se l’anomena “gorrión chillón” perquè emet uns sons molt diferents a la resta de pardals, una mica més semblants a xiscles curts.
Pardal roquer agafant material per a fer el niu (E.P.)
