Una antiga fabrica d’anís de Valls es reobrirà com a restaurant de calçotades. Tres emprenedors locals han comprat l’emblemàtic edifici de la Licorera Vallense, a la zona del Portal Nou, on temps enrere s’hi concentrava l’activitat industrial. La destil·leria va obrir l’any 1918 i va estar en funcionament fins a l’any 2001. Va ser la darrera licorera a abaixar la persiana a Valls. Dins l’immoble, que també va ser la residència familiar dels amos, encara s’hi conserven una desena de bótes, quatre tines i un cub ceràmic al soterrani. Els empresaris volen restaurar-ho tot i obrir de cara a l’estiu vinent el que promouen com l’únic restaurant dins la ciutat on s'hi faran calçots, com a alternativa a l'oferta de l’extraradi. El projecte resulta engrescador fins al punt que hi ha vallencs disposats a cedir-los les escasses ampolles d’antics anisats i licors que es conserven de l’època per ambientar el local.

La Licorera Vallense és un singular edifici cantoner, de quatre nivells -soterrani, planta baixa, primera planta i golfa-, que forma part del patrimoni arquitectònic i industrial de la ciutat. El seu nom encara es pot llegir amb grans lletres majúscules a la façana lateral, tot i que era més coneguda com a Licorera Vallenca -en català. Els emprenedors tenen clar que aquest serà el nom del nou restaurant en un ambiciós projecte de remodelació plantejat per fases.

D’entrada, els empresaris rehabilitaran la planta baixa on es fabricaven i emmagatzemaven els licors -fins a més de seixanta, segons els historiadors locals. Es tracta d’un espai de més de 300 metres quadrats on s’hi planteja un menjador per a prop de cent comensals. També es faran menjadors reservats aprofitant petites dependències, com el cub subterrani o l’antiga oficina, on encara s’hi guarden llibres de comptabilitat de l’època dins unes velles vitrines.

L'emprenedor Enric Castells, entre un conjunt de botes i tines que es conserven a l'interior de l'antiga Licorera Vallense a Valls, on s'hi vol fer un restaurant: 

Al fons d’aquesta planta baixa, s’habilitarà la cuina i la brasa, just a l’antiga sala on s’hi destil·laven els licors. També es disposa d’un petit replà que feia les funcions de laboratori. La resta de plantes de l’immoble, en bon estat de conservació malgrat haver estat gairebé vint anys tancat, queden subjectes a futures fases d’ampliació. Els empresaris també han adquirit el pati exterior d’un immoble adjacent per instal·lar-hi una zona de terrassa per als clients.

El projecte ha generat tal expectació a Valls fins al punt que diversos particulars s’han ofert a cedir ampolles d’uns anissos i licors molt buscats que ja s’han convertit en material de col·leccionista. D’entre la seixantena de productes que es fabricaven en aquesta licorera, els més representatius van ser l’anís Mallorquí, l’estomacal i el conyac o brandi Grogués. La família que n'era propietària també cedirà un dels dos únics alambins que hi havia a la fàbrica.

La licorera va ser fundada per Remei Grogués l’any 1918. Tot i ser la propietària del negoci, la licorera se la coneixia sobretot per un dels seus productes, Anís Mallorquí, que responia al cognom del seu marit Anton. Van tenir dos fills i el negoci va prosperar. Passats els anys, la propietària va quedar viuda i més endavant es va casar amb Pere Compte Crusells, amb qui va tenir dos fills més. Els descendents van mantenir el negoci familiar fins al seu tancament.

La fabricació dels licors i els anisats a Valls va ser una indústria potent, amb un gran prestigi que va anar creixent i fent-se un forat en el mercat exterior. S’exportava a Europa i fins tot per Cuba i diversos països d’Amèrica Llatina. L’època d’or de l’anís de Valls es va iniciar l’any 1880 i va perdurar fins al 1930. A la dècada dels cinquanta encara hi havia set fàbriques potents, però des d’aleshores van entrar en decadència fins al 2001, quan va tancar la Licorera Vallense.

Enric Castells, un dels socis del projecte, parteix de l’experiència que fa sis any enrere va obrir, amb els seus germans, un altre restaurant en una antiga casa remodelada que guarda certa semblança amb la licorera, a escassos 300 metres de distància. Però abans que l’espai va sorgir la idea. “Se’ns va ocórrer que faltava un lloc on fer calçots dins de Valls i vam topar amb aquesta joia”, diu. “Ho restaurarem perquè tingui la mateixa essència d’aquella època”, conclou.