Dintre de la programació de primavera de 'Cultura Verda' i en col·laboració amb l'Aula d'Art de la Universitat Rovira i Virgili (URV), el proper dimarts 17 de maig, a les 19:00h, a la Sala de Graus del Campus Catalunya de Tarragona la URV, podrem gaudir de la xerrada 'Idees per abans del col·lapse' d'Òscar Guayabero. Prenent, com a punt de partida, el seu nou llibre, Guayabero reflexionarà sobre el paper del disseny en l'actual escenari poscovid i d'emergència climàtica.

Òscar Guayabero es defineix com a paradissenyador, curador i editor. Treballa entorn del disseny, l'arquitectura, la comunicació, la gestió cultural i l'activisme social. Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre disseny i és professor d'Eina i Elisava.

Òscar, la teva trajectòria en el món del disseny ha sigut intensa i prolífica. Has viscut la seva 'època daurada on es deia allò de - dissenyes o treballes? Com ha canviat el disseny des de llavors?

De fet jo vaig sortir de l’Escola Massana just quan es va acabar aquest boom del disseny, és a dir, l’any 92. Havia vist de reüll aquest miratge, més mediàtic que real, mentre era estudiant, però llavors va vindre una crisi forta degut a la Guerra del Golf, de forma global, i a l’endeutament de la ciutat amb els Jocs Olímpics i tot es va parar. De fet, en part, sóc qui sóc a partir d’aquella situació. Els dissenyadors “post-olímpics” ens vam haver de buscar nous territoris per treballar perquè les empreses que sempre havien apostat pel disseny emergent van deixar de fer-ho o van plegar. Alguns van anar cap a l’art, altres cap a els muntatges efímers. En el meu cas vaig tirar cap a teoria, la crítica i la curadoria d’exposicions.

Creus que el disseny s'està adaptant als nous temps o encara té un tarannà elitista per a un sector molt reduït de la població, però que és qui té el poder adquisitiu?

Veiam, la majoria dels esforços, econòmics, en recerca, estudis de mercat, innovació tecnològica van destinats a productes per una part molt petita de la societat, el que en marketing s’anomena el consumidor universal. Ja saps, home blanc, heterosexual, cis gènere, que viu en una gran ciutat, d’entre 30 i 45 anys, sense cap discapacitat, amb un poder econòmic mig alt. El camp que històricament s’ha relacionat amb el disseny: mobiliari, parament de la llar, gadgets electrònics, etc, viu en aquesta bombolla, malgrat excepcions. Afortunadament, les excepcions són cada cop més freqüents però encara són una minoria.

Però hi ha tot un altre disseny que no acostumem a veure, a la sanitat, les cures de gent gran, estris del camp, eines de tota mena, sistemes per aconseguir aigua, pròtesis, apps per a intoleràncies alimentaries, i no acabaríem... Aquest és un disseny pensat per la majoria de gent i és aquest el disseny universal. Acostuma a ser un disseny fet des de la intel·ligència col·lectiva amb experts d’altres camps on el disseny és una part més.

Sembla que disseny i societat capitalista tenen una història d'amor. Sembla que els pobres tenen un accés restringit a la bellesa. Com es podria democratitzar el disseny, perdria la seva essència?

És impossible extreure’ns el neguit estètic. De fet, no crec que ho haguem de fer. Però la bellesa, per ser real, ha de respondre no tan sols a cànons estètics, sinó també ètics. Sense ètica no hi ha estètica, perquè la segona forma part de la primera. Un objecte, posem per cas, d’artesania vernacla té una bellesa evident, però ha arribat a tenir-la al cap d’anys i anys d’anar ajustant-se per ser tan eficient com sigui possible amb la menor quantitat d’energia i material emprats. Aquesta és una bellesa honesta. L’objecte envelleix amb molta dignitat perquè no intenta enganyar. Un producte llampant, nou, com el mercat reclama, que ens crida l’atenció per la forma o color però que no té una relació ajustada entre valor d’ús i valor de canvi, és a dir, entre funció i preu, no pot ser bell. Almenys no per a mi.

El disseny, de fet, està ja democratitzat, tot el que ens envolta és majoritàriament una producció humana, artificial, si es vol dir així. Algú l’ha pensat, bé o malament, això es indiferent, però ha estat dissenyada. Una altra cosa és el disseny d’autor, que és una part molt petita del disseny malgrat sigui la més vistosa. Però des que ens llevem fins que anem a dormir estem envoltats de disseny. El tema que ara tenim damunt la taula és si el disseny només és un còmplice de la roda consumista del produir, seduir, usar i llençar o si pot oferir una relació més sensata amb els objectes que ens envolten i els seus efectes tant socials com ambientals.

Hi ha dissenyadors/es que ja han fet aquest canvi de paradigma però en general s’està en una pantalla anterior, preocupats encara per temes com l’autoria, el prestigi, la originalitat, termes que han deixat de respondre a las realitat que ens envolta.

En el teu nou llibre – 'Diseño para el día antes'- parles de com s'ha d'adaptar el disseny als nous escenaris post-covid i d'emergència climàtica. Ens podries fer cinc cèntims de com ha de ser el futur del disseny?

El futur sempre és múltiple, no n’hi ha un de sol però, per a mi, el disseny que tindrà sentit serà el que ens ajudi a avançar en la transició en la que estem abocats. Estem a un dia del col·lapse, sigui demà o d’aquí a 5, 10 o 150 anys. Serà demà en termes de la vida a la terra. I hem de fer que aquest dia que ens queda sigui el més llarg i transformador possible. Perquè això sigui així el disseny ha de fer un gir important. Hem d’assumir que nosaltres no canviarem el món, però podem col·laborar amb la gent que ja ho està fent.

Aquesta gent s’acostuma a posar sota el paraigües de la innovació social: cooperatives de consum, d’habitage o energètiques, horts urbans, noves perspectives de gènere, ecologisme del dia a dia, nous models d’economia social basades en el bé comú, cocriança, ocupacions d’entorns rurals abandonats, la llista és molt extensa. En tots aquests col·lectius podem aportar coses, no com a caps de cartell sinó acompanyant i aportant metodologies de treball, planificació, processos de participació, millores de la comunicació interna i externa i moltes altres coses. Aquest és un dels futurs del disseny o almenys espero que ho sigui, perquè si no, no tenim massa futur possible on projectar-nos.

Per acabar, una pregunta personal. Fa poc has deixat Barcelona i te n'has anat a viure a un poble petit del Camp de Tarragona, això és una tendència que estem veient des de fa anys. Ha sigut per coherència personal? Creus que en general necessitem replantejar-nos les nostres prioritats i tornar a una vida més amable i simple?

La nostra decisió com a família va estar forçada per la impossibilitat de viure a Barcelona i fer front al cost de l’habitatge. L’esforç per tenir un sostre era tant alt que feia impossible seguir fent allò que volíem fer en la nostra professió. Tant la meva parella, l’Olga, com jo vam pensar en opcions i com coneixíem el Gaià per haver vingut durant temps a cases d’amics vam tantejar, llogant una casa primer i després comprant una per rehabilitar.

Òbviament, hi ha altres factors, L’Olga sempre ha estat molt interessada en l’entorn ja que una part de la seva obra està dins del Land Art. Nosaltres venim del centre de Barcelona, al bell mig del Raval i el turisme massiu et fa plantejar que potser ja no és el teu lloc de viure. Ara quan hi vaig és per feina o per oci i gaudeixo de la ciutat però viure és un altre cosa. No ens ha impulsat un esperit neorural, tot i que el respecto. Un cop aquí si que hem vist avantatges com el canvi de ritme o el consum d’aliments KM0. El que intentem és respectar molt els usos i les formes dels que hi ha viscut sempre. Sabem que som part d’un problema de gentrificació que s’estén pel territori com una taca d’oli. Intentem consumir molt localment, que de fet era una de les nostres dèries ja abans.

Tot aquest procés va coincidir amb la Covid, tot i que nosaltres ja havíem comprat abans la casa on vivim i de moment estem molt contents del pas que hem fet. Som conscients de les dificultats, per exemple per la nostra filla que és una adolescent i veiem que l’oferta cultural per a ella no és la mateixa que a una gran ciutat. Hem de generar nous models de com viure fora ciutat que per una banda generin activitat cultural i alhora siguin respectuosos amb les idiosincràsies del lloc on som i des de La Montornesa, que es com es diu casa nostra, estem mirant de fer-ho a una escala molt petita, és clar.