Jaume Arnella actuarà el pròxim dissabte, 20 de juliol, a la sala Santa Llúcia de Reus, en un concert organitzat per l’associació Cultura i Solidaritat. L’autor barceloní té una bona relació amb la nostra ciutat, exemplificada pel gran nombre d’amics que hi té i per les cançons que interpreta, algunes de les quals són localitzades a la nostra ciutat. Històries de Reus s’afegeixen al dilatat repertori d’aquest joglar, que fa més de 50 anys que anima el cançoner popular català, amb formacions inoblidables com Grup de Folk o l’Orquestra Galana o amb experiències més reduïdes i personals com les que tindrem a Reus, on estarà acompanyat per l’acordionista Ferran Martínez. Tot plegat, enriquit, a més, pel seu caràcter alegre i bonhomiós.

No s’incomoda si li dic que és un home “carregat de romanços”?

No m’incomoda de cap de les maneres perquè realment estic carregat d’històries per explicar i d’històries per escoltar. Trobo que l’expressió “no estic per romanços” és especialment desafortunada perquè, sovint, qui la diu vol donar a entendre que no té temps per perdre escoltant el que li pugui explicar l’altre, i això no és gens positiu. Una societat que sap escoltar sempre serà més sana que una altra que tiri pel dret.

Comparteix l’opinió segons la qual la seva labor en la música popular en aquests cinquanta anys ha estat i és necessària?

Certament, som en una societat que en cinquanta anys ha viscut uns canvis extraordinaris. Fa 50 anys érem en una dictadura, tot estava prohibit i no podíem expressar ni el que pensàvem ni la nostra manera de ser, ni com a individus ni com a societat. Per això va ser tan important aquesta mena de revolta que va esdevenir quan la gent va decidir sortir al carrer i dir “prou” i es va posar a treballar per no morir ofegada. Això es va fer des de molts àmbits diferents, però el que jo conec més és el de la cultura popular, i us puc dir que en aquest terreny hi va haver i hi ha moltíssima gent que treballa de valent perquè les artèries de comunicació entre nosaltres no s’embussin, estiguin al màxim i funcionin bé.

Com ha evolucionat la seva tasca de cercar cançons i, després, adaptar-les per oferir-les a la gent?

Hi ha hagut coses que han canviat molt, però d’altres no han canviat gaire. Per exemple, abans anàvem amb una sabata i una espardenya en el sentit que dúiem uns aparells per gravar que eren del més rudimentari que hi havia, en canvi, ara ja es grava directament en digital. Però el que no ha canviat és el sentiment de la gent quan descobreix com a pròpies una sèrie de cançons que cantaven els seus avis. El dia que aquest sentiment es perdi, aleshores ho tindrem molt més pelut.

Segueix actiu en aquest compromís de cercar cançons per indrets de Catalunya?

Sí que vaig fent bonament, però és clar, a totes les coses hi he de posar una mica de sifó, perquè si no, ja són massa fortes per a mi. Però cal tenir present que l’important no és tant descobrir noves cançons com fer que la gent se les senti seves i les canti. Perquè una cançó que no es canta és morta. Les cançons només són vives quan es canten. I si no es canten durant molt de temps, deixen de tenir aquella ressonància dins nostre que fa que les reconeguem com a pròpies.

Catalunya és rica en cançoner?

I tant, com qualsevol poble! La vida de la gent sempre s’ha vist reflectida en el cançoner. El que passa és que a l’hora de transmetre aquest llegat, és diferent fer-ho en un ambient rural que no pas en un ambient urbà i industrial. En un medi rural, si cantes bo i treballant, et sents menys sol i t’ho passes millor, però si et poses a cantar segons en quin medi industrial, ves que no t’acomiadin i et titllin d’orat!

Cal afegir-hi el gran nombre de cançons que ha compost vostè, relacionades amb històries d’aquest país que mereixen no ser oblidades.

Jo m’he dedicat durant molts anys a fer romanços per encàrrec tant d’ajuntaments o institucions com de persones privades que volguessin celebrar un fet, un aniversari o, simplement, fer un homenatge a una persona estimada. És una cosa molt senzilla, com la sopa d’all, però, posada en el moment just, aconsegueix uns resultats francament extraordinaris. És dir en veu alta el que pensa un grup de gent, i el fet de cantar-ho cohesiona d’una manera especial. N’he fet uns tres-cents seixanta. És una feina molt laboriosa però, a la vegada, molt agraïda.

I també ha treballat amb textos de Joan Soler, de destacats poetes i d’altres autors. Amb què se sent més còmode? O no té cap preferència?

Amb en Joan Soler, ja als anys seixanta, teníem afinitat pel que fa a lectures, pel·lícules, teatre i cançons que feia que ens passéssim contínuament informació, llibres, discos, gravacions... I fèiem moltes cançons junts; ell, bàsicament la lletra, i jo, més que res la música, però ens suggeríem molts detalls o l’aire que havia de tenir la cançó, de manera que fèiem com un tàndem que va funcionar la mar de bé i vam fer moltes i moltes cançons junts. Potser la més emblemàtica és ‘Les rondes de vi’, però en vam fer moltes més.

Hi ha una cosa que m’ha marcat molt: el fet de treballar a la ràdio. Jo, durant divuit anys, he cantat una cançó a la ràdio els dissabtes i una altra els diumenges. Tres anys a Catalunya Ràdio, a ‘El pont de les formigues’, i quinze a RAC 1, a ‘La primera pedra’, sempre amb el meu amic Jordi Margarit. Divuit anys a una mitjana de cent cançons anuals fa un esfereïdor resultat de 1.800 cançons cantades en directe a la ràdio. Moltes les vaig fer expressament per als programes.

Tot plegat, amb uns punts d’alegria, ironia i crítica.

Home, és que no pot ser d’altra manera! Per poder cantar una cançó, jo me l’he de fer meva; és com una mena de filtre o de segell propi. I com que jo no soc gaire grandiloqüent, les cançons em surten amb una ironia, una frescor i una mordacitat que no puc fer-hi més.

Qualsevol espai obert al públic és bo per a vostè per interpretar les cançons ―escoles, places, auditoris, espais esportius, etc.―, gairebé en format espontani. Li encanta el contacte de proximitat amb la gent?

He cantat en els escenaris més diversos, però sempre he preferit els que afavorien el contacte directe amb el públic, perquè a mi és el que m’interessa més, el que em motiva, el que em fa treure tota l’energia positiva que porto.

El seu caràcter de bonhomia hi contribueix.

Sí, és clar, què vols que hi faci, jo? Cadascú té el seu caràcter i hi ha de coexistir durant tota la vida; per tant, és indispensable aprendre a conviure-hi per no arribar a cap daltabaix.

Ara fa els seus concerts pràcticament en solitari, o acompanyat de vegades per algun músic més. Treballa en algun projecte en format grup, com va fer fa anys? O té pensat fer-ho?

Sí que és cert que darrerament actuo més en solitari o acompanyat d’un músic, però ara també estic fent un concert amb el cor Sarabanda, que és un cor de trenta dones amb el qual ens ho estem passant la mar de bé. És una tria de temes del seu repertori i del meu, i aquesta barreja produeix uns efectes espectaculars perquè és un cor que no només canta ―i canta molt i molt bé―, sinó que també es belluga per l’escenari i és capaç de produir uns malabarismes estètics extraordinaris. L’espectacle es titula ’ que canten primavera, que fa referència al títol d’una cançó meva de fa cinquanta anys, però que darrerament hem de tornar a cantar perquè s’estan produint una sèrie de fets que ens recorden els que passaven en el franquisme més dur.

A Reus l’acompanyarà l’acordionista Ferran Martínez. Fa molts anys que van junts, oi? Què ens en pot dir, d’ell?

En Ferran Martínez i jo vam començar a tocar junts el 1979 amb la Cobla Cotó Fluix, i de seguida, després, amb l’Orquestrina Galana. D’aleshores ençà hem fet múltiples col·laboracions, tant en concerts en directe com en gravacions de nombrosos discos. És un músic extraordinari i sap adaptar-se als diferents registres que convinguin.

‘La dama de Reus’ és un exemple de cançó relacionada amb la nostra ciutat i que vostè interpreta. Però segur que té més cançons relacionades amb Reus en el seu ampli repertori.

És cert que hi ha unes quantes cançons del meu repertori que tenen el seu escenari a Reus o rodalia ―ara penso en la que diu: “Al campanar de Reus un soldat i una gitana hi estaven venent fideus a quatre duros la cana”―. Però hi ha un personatge de Reus que, per a mi, és extraordinari i que es pot considerar un dels romancers més grans de tots els temps: en Queri. Un grup de professors d’un institut de Reus em va portar a l’arxiu del Centre de Lectura, on hi havia moltíssim material sobre aquest ínclit personatge, que era capaç d’improvisar un llarguíssim romanço a partir de les dades que li passaven mentre enllestia un bon berenar i es polia una ampolla de vi mentre uns quants transcrivien els versos que els etzibava sense aturador. Crec que és un personatge que demana ser més conegut.

Rondar per tot arreu a la recerca de cançons li ha possibilitat fer un bon grapat d’amics. A Reus també?

Aquí a Reus he tingut força relació amb tota la gent de Carrutxa, perquè des de fa molts anys hem fet unes quantes coses junts, des de reivindicar el local de La Palma fins a col·laborar en trobades de recerca folklòrica.

I amb Cornudella de Montsant hi segueix tenint relació? De records agradables segur que en té.

A Cornudella hi vaig viure tres o quatre anys. Quan es va morir Franco vaig sortir a tocar la gralla al balcó de casa, i d’aleshores ençà que no me’ls he pogut treure de sobre, perquè és un poble i una gent que es fa estimar, i aquestes coses queden per sempre aquí dins. És impossible pensar en Els Brivalls ―tant els del començament com els de la revifada actual― sense deixar de sentir una sensació de respecte i d’admiració cap a una colla que és capaç de plantar-se a terra i proclamar que existeix, que està viva i que té prou energia per encomanar-la a qui vulgui acostar-s’hi.

Ens pot avançar què podrem sentir al concert de Reus?

No sé exactament quin repertori farem en aquest concert, encara queden dies per anar concretant. El que sí que puc assegurar és que hi haurà moments per cantar tots plegats, moments per fer una mica de gresca i moments per reflectir el que estem sentint en aquests moments tan transcendentals per al nostre poble. Us ho passareu bé. Va, que us hi espero!