La raó de ser de les fundacions d’artistes és vetllar pel seu esperit. Com ho aborden vostès?

Apel·les Fenosa no era gens presumptuós. “La glòria és no tenir-ne”, deia. Nosaltres hem de vigilar molt amb això per ser-li fidels. El seu esperit segueix impregnant la seva casa: tot està exactament com ell ho tenia. La fundació va néixer [el 2002] per mantenir la seva memòria, però té altres funcions, com ara reivindicar els artistes de la seva generació que també tenen un encaix difícil en el segle XX. Xavier Valls, Manuel Humbert, Antoni Clavé... no han entrat del tot en el cànon de l’art català pel fet d’haver estat exiliats.

Per què Fenosa no ha rebut l’atenció que es mereix?

A part d’aquest motiu tan important que t’he dit, el de l’exili, n’hi ha d’altres. Fenosa no va fer cap concessió en vida. Tampoc l’ha beneficiat que els historiadors necessiten classificar els artistes i ell, que va viure tot el segle XX, els costa. Moltes vegades el situen en el noucentisme, perquè en la seva joventut ho va ser... però és que va morir el 1988! Però no, no el volen veure com a contemporani perquè el consideren figuratiu. Quin seria el lloc de Giacometti i Henry Moore si fossin catalans? El Macba, oi? Jo, però, sóc molt optimista i això, en lloc de veure-ho com un handicap, ho veig com una virtut. Que Fenosa sigui un artista secret fa que et pugui venir gent a la fundació que el descobreixi, se n’enamori profundament i marxi pensant com és possible que se’l vegi de segona categoria.

M’imagino que persistirà en l’assoliment ple del seu reconeixement, en espera que el MNAC li faci una antològica.

Encara no està prou madur perquè el MNAC pugui acceptar-ho. I la nostra feina, els pròxims anys, serà aquesta: anar donant arguments. Mira, l’altre dia em vaig passejar per davant del monument a Pau Casals, al Turó Park. Hi ha qui diu que és una escultura kitsch, que fins i tot seria prescindible... Però jo, davant d’aquesta obra que Fenosa va fer quan ja tenia 76 anys, el que hi veig és un treball extraordinari. Fenosa està per descobrir i, quan es descobreixi, serà una sorpresa. I no només aquí, també a fora. Dins de la nostra línia de promoure exposicions internacionals, tenim els Estats Units com un repte. És curiós, perquè allà se l’admirava, però ell no es va animar a fer-hi exposicions perquè tenia por que les obres no tornessin.

Fenosa és un personatge que dona per a molt, també gràcies a la gent amb la qual es va relacionar, com ara Picasso. D’aquests amics també se n’ha ocupat la fundació.

Fenosa donava molt valor al fet de compartir. Quan Tristan Tzara va venir a passar les vacances a casa seva, no feien res, tan sols cultivaven l’amistat. Encara ara tractem amb gent que recorda Fenosa amb una estima tan gran que ens correspon d’una manera meravellosa. Quan demanem alguna cosa a la família Picasso, s’adreça a nosaltres amb la mateixa naturalitat que si s’adrecés al mateix Fenosa. L’any passat vam demanar ajuda a Bernard Ruiz-Picasso [net de l’artista] per a una exposició al Canadà i ens va donar 10.000 euros. Ens va passar també quan vam fer l’exposició de Paul Éluard. La seva filla, la Cécile, ens parlava com si Fenosa fos de cos present!

Després d’haver treballat durant tants anys al centre del sistema de l’art, quines dificultats s’ha trobat per desplegar aquesta institució del territori?

Aquí s’estableixen unes relacions afectives i unes complicitats que no es donen en cap gran museu de Barcelona. Per mi ara mateix són molt més importants institucions com la nostra que no pas un gran museu, on els visitants... què s’enduen? Aquest és un lloc tan autèntic que ho salva tot. Tenim un gran actiu, que és la casa, la més antiga del Vendrell: té 500 anys. Vaig estar disset anys a la Generalitat [va ser director general d’Arts Plàstiques] i vaig conèixer tots els artistes, però només n’hi va haver quatre als quals vaig pensar que dedicaria la meva vida: Joan Junyer, Leandre Cristòfol, Antoni Clavé i Apel·les Fenosa. Em sento un privilegiat.

Com s’explica que l’Ajuntament de Barcelona s’hagi desentès de la fundació?

Fixa’t quina diferència amb el que ens va passar quan vam fer l’exposició de Jean Cocteau. Per fer la sol·licitud dels drets, en lloc d’escriure una carta oficial vaig enviar un escrit en què el poeta diu, el 1939, que tant per ell com per Picasso Fenosa és l’únic escultor que compta. La resposta: “Teniu carta blanca per fer el que vulgueu.”