Seré prou breu i ben clar per tal d’argumentar que, d’ençà del Primer d’Octubre de 2017, però fins i tot de molt abans, no participar en eleccions ni en institucions espanyoles és un principi irrenunciable de l’independentisme català. Fer política espanyola amb l’excusa de d’anar-hi a defensar-hi els interessos generals fonamentals de Catalunya és un error estratègic i una reiterada ensarronada: tenim moltes evidències històriques de la ineficàcia d’aquest plantejament. Ja ho escrivia, el patriota Daniel Cardona, ho signava, amb el pseudònim “Vibrant”, i ho publicava, el 21 d’octubre de 1933, a l’article “Ara serà consumat un crim”, a Nosaltres Sols!, dins Daniel Cardona. Obra Escrita Completa: ‘Prepareu-vos, catalans, prepareu-vos! Dintre tres setmanes sereu cridats a emetre el vostre vot en les eleccions que s’apropen de diputats al Parlament espanyol. Ara, en aquestes eleccions legislatives espanyoles, també s’han trobat els grans arguments per a interessar-vos en la lluita. Tant la dreta com l’esquerra els han trobat sense gaires dificultats. Plantejant la lluita entre dretes i esquerres, arrosseguen el poble català a una lluita fratricida en benefici d’una política de dreta i una política d’esquerra, que no són catalanes, que no tenen res a veure amb l’interès nacional de Catalunya, que són lluites polítiques estranyes, externes a la nostra vida catalana, que extorsionen, que mixtifiquen, que afebleixen, i encara més: que, en aquests moments difícils de la nostra Pàtria, enfonsen, més del que ja ho estava, el valor íntegre del nostre plet nacional’.
No s’hi val a justificar la participació a les eleccions i a les institucions espanyoles perquè la legislació espanyola afecta els catalans. Tampoc no és pertinent de dir que no votar-hi és un posicionament extremadament privilegiat argüint que, segons quines polítiques socials es fessin des d’Espanya, tindrien un impacte molt negatiu a Catalunya, especialment envers els catalans més pobres. És clar que ens afecten la legislació i les decisions de l’Estat espanyol, però sabem que, com a nació mil·lenària, aspirem a tornar a decidir sobre tots i cadascun dels reptes socials a les nostres pròpies institucions. Catalunya, que fou Estat i Imperi, va tenir parlamentarisme molt abans que els nostres enemics castellans. Cal tenir-ho ben present. L’historiador Ferran Soldevila ho explica molt bé al Resum d’Història dels Països Catalans: ‘Sota el govern dels monarques catalans, Catalunya va desenrotllar les seves institucions d’acord amb l’essència del seu caràcter: llur conjunt constitueix una sàvia i veritable organització democràtica. Així, Pere III i Martí l’Humà van poder anomenar el nostre poble la nació més lliure del món. Es pot dir que les Corts catalanes van començar a funcionar en temps de Jaume I, i van prendre forma concreta en el regnat de Pere el Gran (1283). Hem de buscar llur embrió en les Assemblees de Pau i Treva iniciades dins la primera meitat del segle XI [a Toluges (Rosselló), el 16 de maig de 1027], per això l’any vinent (2027) en commemorarem el mil·lenari com a precedent immediat del parlamentarisme català]’. En acabat, naixeria la Generalitat, com a permanent Diputació del General del Principat de Catalunya, a Cervera, el 19 de desembre de 1359. Pensem-hi i valorem-ho.
No és congruent delegar en les institucions dels nostres enemics la millora i la resolució dels nostres problemes. Ja cal, doncs, que ens desempalleguem d’aquesta dependència mental i que prioritzem l’assoliment de l’alliberament nacional per tal de dur a terme nosaltres sols i aquí in situ les mesures necessàries amb solucions pròpies genuïnes. És inacceptable el xantatge dels partits processistes i de l’esquerra catalana i espanyola amb la por a l’extrema dreta i al feixisme. Van ser ells els qui tingueren actituds i accions no gens democràtiques quan no van acceptar ni aplicar el mandat democràtic, legítim, legal i vinculant del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre. Hauríem de votar-los, doncs, ara si sabem del cert que no van gosar respectar ni fer efectiva l’acció més radicalment democràtica com fou aquella fita plebiscitària?
L’abstenció podia ser, d’entrada, una mostra de protesta i de rebuig envers la pèrdua de rumb i les concessions de les formacions polítiques catalanes teòricament independentistes però autonomistes a la pràctica (Junts per Catalunya, ERC i la CUP), que pacten en ajuntaments, consells comarcals, diputacions provincials i Generalitat de Catalunya amb responsables de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, com el neofalangista PSOE i companyia, contra l’autogovern de Catalunya. La pèrdua absoluta de credibilitat d’aquests partits els fa del tot invotables. Però l’abstenció és, sobretot, l’expressió de la deslegitimació del sistema espanyol, una eina per a no validar el sistema de poder de l’Estat espanyol: votar equival, al cap i a la fi, a acceptar les regles del joc de les institucions de l’Estat opressor. Com bé diu l’assagista Enric Vila, al lúcid article “Borratxos d’Espanya”, del seu interessant Patreon Enric Vila & Casablanca: ‘L’Estat necessita que Catalunya torni a participar en les disputes de la seva política interna per poder aprofitar la seva energia i dissoldre el seu poder civilitzatori’.
I no té sentit que una formació nova com l’oportunista Alhora vulgui ara ser-hi present (aprofitant que Aliança Catalana i la CUP han tingut la decència de no presentar-s’hi) per a intentar, segons aquest nounat partit, sabotejar l’Estat espanyol, però sense cap possibilitat real de fer-ho, com bé deia la periodista Àstrid Bierge al seu encertat article “Abstenció!”: ‘A mi això d’anar a fer putaespanyisme a Madrid em sembla ridícul. El que necessitem els catalans no és que uns polítics es caguin en Espanya en el nostre nom, el que necessitem és tenir poder polític. Pel que fa a la idea de desestabilitzar l’estat, no crec que aquest hagi de ser l’objectiu polític dels catalans. L’objectiu dels catalans ha de ser el de reconstruir la política catalana, que actualment no existeix. Si alguna cosa hem de fer col·lapsar, doncs, és Vichy’.
Som prou sabedors que els diputats i senadors dels partits catalans a Madrid resten atrapats per conjuntures polítiques circumstancials que els obliguen a respondre en dinàmiques de l’eix esquerra-dreta, sense una visió nacional catalana. Aquestes situacions els ha impedit tot sovint de generar consensos i d’actuar amb unitat per tal de fer des d’aquí una política veritablement interclassista i independentista. Aleshores, no actuen com a catalans, sinó com a membres d’uns partits limitats per unes ideologies que impedeixen la visió total de país, de nació, de pàtria. No malgastem més energies per anar a Madrid a ser-hi minoria inútil; dediquem els nostres esforços a edificar l’alternativa als processistes traïdors per tal de fer política catalana a fi d’assolir la independència que ens permetrà tenir el poder i els recursos per a decidir quin país volem.
El meu sincer i enraonat parer com a català, que ara no milita en cap partit ni simpatitzat amb cap, és que ja n’hi ha prou de fer política espanyola, doncs, als Països Catalans (un altre cas com un cabàs és l’erràtica deriva espanyolista de Compromís al País Valencià, talment Ara Més per Mallorca, Menorca… a les Illes Balears). Fer-ne ens distreu del que ens cal i ajorna la nostra acció prioritària: fer política catalana. I ja fa massa anys que dura la broma a càrrec dels invasors i dels col·laboracionistes. Prou possibilisme del mentrestant que ens tempta a ser actors secundaris en trifulgues espanyoles en què perdem bous i esquelles, sense perspectiva catalana nacional. Cal una ferma política catalana per a vèncer i per a poder esdevenir plenament sobirans en les nostres decisions. L’abstenció a les eleccions espanyoles vinents del 29 de novembre de 2026 és, doncs, el vot més útil, més coherent i més bo per Catalunya.
