Quan penso en la paraula discapacitat, reconec que durant molt temps la vaig associar amb límits.
Amb tot allò que no podia fer, amb les barreres que trobava cada dia. Però amb els anys he descobert una veritat que m’ha canviat la vida: la discapacitat no anul·la el talent. De fet, en molts casos, el potencia.
He crescut en una societat que ens ven la idea de “normalitat” com si fos un patró universal. I quan no encaixes en aquest patró, et fan sentir que tens un dèficit. Jo també ho vaig sentir així. Però amb el temps vaig entendre que la diversitat és la norma, i que la meva manera de viure el món no és menys vàlida, sinó simplement diferent. Aquesta diferència m’ha donat una mirada única, i això és un valor.
No vull romantitzar la discapacitat, perquè hi ha dies durs, on sembla que cal ser com el món vol que siguis. Però també és cert que quan el món no està dissenyat per a tu, aprens a reinventar-lo. Jo he hagut de buscar camins alternatius, crear estratègies, desenvolupar una creativitat que potser no hauria descobert si tot hagués estat fàcil. Aquesta capacitat d’adaptar-me, de persistir, és part del meu talent.
Hi ha qui pensa que la discapacitat et fa més dèbil. Jo crec que et fa més conscient. M’ha ensenyat a valorar cada petita victòria, a entendre que la força no és fer-ho tot sol, sinó saber demanar ajuda quan cal. I aquesta consciència m’ha donat eines per connectar amb altres persones, per empatitzar, per comunicar. Això també és talent.
El problema no és la discapacitat, sinó les barreres socials que invisibilitzen el talent. Encara hi ha sostres de vidre que ens impedeixen mostrar tot el que podem aportar. Per això, cada vegada que tinc l’oportunitat, alço la veu: no som només persones amb necessitats, som persones amb capacitats, amb idees, amb creativitat. El talent no té límits, però les oportunitats sí. I això ho hem de canviar.
Si alguna cosa he après és que la discapacitat no és el contrari de la capacitat. És una altra manera de ser capaç. El meu talent no neix malgrat la discapacitat, sinó amb ella. I vull que el món ho entengui: quan obrim portes a la diversitat, no només fem justícia, sinó que guanyem innovació, humanitat i bellesa.
I avui, si algú em pregunta què és per a mi la discapacitat, no diré que és una barrera. Diré que és una oportunitat per demostrar que el talent no té forma, no té límits i no entén d’etiquetes. Perquè el talent no neix en la perfecció, sinó en la capacitat de transformar la diferència en força. I jo, des d’aquesta diferència, seguiré creant, somiant i obrint camins. Perquè el món no necessita persones perfectes: necessita persones autèntiques. I en això, nosaltres tenim molt a dir.
