Fa uns dies, prop de l’ermita de la Mare de Déu del Camí, vaig veure a terra, al peu d’un fanal, un plat i una forquilla de plàstic, contenint fideus rossos —que no fideuà— , l’incís és obligat.
Per un instant, la meva ment va volar fins a aquell moment de tradició familiar, quan vaig aprendre del meu pare, pescador i patró de iot posteriorment, acompanyant a la meva mare en la cuina, aquest senzill però deliciós aliment de generacions humils a la vora del mar. Hi havia alguna cosa alhora, nostàlgica i obscena en aquella imatge del menjar en equilibri sense sortir-se d’un plat, allà on pixen els gossos. Llavors vaig recordar, la història d’una persona de procedència africana, que situada en ple centre de Madrid, va plorar en contemplar l’espectacle d’aigua d’una font municipal, després d’haver crescut quan aconseguir l’aigua el portava més de dues hores de caminada per la immisericorde terra que li va veure néixer. No he deixat de pensar, davant d’aquesta violència visual, en recordar la fam que van passar els nostres avantpassats, que mai s’acaba i amenaça a milions de persones en l’actualitat. Què valdria aquest plat de fideus rossos, en un restaurant?, i que poca importància tindria per a qui ho va deixar en aquest lloc? No som capaços d’entendre el patiment dels altres ni el sacrifici dels qui ens han portat fins aquí.
Han quedat enrere, les anècdotes familiars, com la del meu padrí Joaquim, el pescador de llum, que arribant de la mili portava en la maleta un rosegó de pa guardat com un tresor. La del soldat alemany durant la guerra, que com una mola aixecava a 4 o 5 nens entre ells el meu pare, jugant a la platja de Cambrils, quan res feia creure en temps de rialles i la gana feia forats a l’estómac. Jo que he treballat molt, conec aquests forats, perquè la tal Bibi “la divina”, no ens pagava en la gira.
Fa mal, digues ànima o percepció, saber que hi ha qui no pot permetre’s l’aliment indispensable. I llavors, l’endemà em trobo, a la porta d’un supermercat, a una dona gran asseguda amb el seu gos i un cartó demanant ajuda per a menjar. Li pregunto què li ha passat i em respon que fa deu dies va ser desnonada i dorm al carrer. Argumenta que com no té fills al càrrec, no rep ajuda. M’insisteix que els Serveis Socials no li han donat res, ni esperança. Li dic que torni, que no es rendeixi.
Fa vint anys, menjar i beure sense límit, en un ressort de 5 estrelles del Mediterrani, tenia un cost de 4,50 € per persona/dia. Possiblement, aquest pressupost s’ha encarit, però no ens enganyem surt més barat atipar a un turista, que als escolars sense recursos i als necessitats que acudeixen als menjadors socials. Als treballadors d’un ressort de luxe, proper, en el mateix any ja els hi cobraven 6 euros solament per un dinar de dos plats passats de temps, estovats i freds. El país depèn del turisme, diuen. Penso que tot el que no siguem capaços d’aconseguir per medis propis, ens sortirà molt car i que no és bo confiar, en el fet que les hordes, sense escrúpols i amb patent de cors per fer soroll i menysprear-nos, vinguin a omplir el rebost de l’hivern.
Cinc dies després, segueix el plat de fideus rossos, gairebé intacte que no és de gust ni per a les rates, recordant a qui vulgui entendre, l’absurd de tot plegat. Tinc la sort que fins i tot puc, a través del gust senzill d’un plat de mariners, amb aquests fideus rossos, sentir als meus pares a prop i donar-los les gràcies per la seva entrega incondicional, ells, que mai van ser de vacances a un d’aquests hotels, on el menjar és llenca, després d’haver omplert el plat quatre vegades al bufet i deixar-ne un sencer. Un bodegó pintat amb els colors de l’estupidesa.
La misèria, per a mi, no és l’actitud del pobre cap a allò que falta sinó el poc valor del ric davant allò que sobra, inclús de tot el que no cal malbaratar.
