A vegades la vida em maltracta com si hagués inventat la ‘Cita prèvia’. Però en general em compensa exquisidament per no haver-ho fet i per altres raons diguem que fins i tot de karma.
Per a desdramatitzar: El sistema, la maquineta, et crida l’atenció perquè has arribat massa aviat i no t’imprimeix el tiquet, però no et diu res quan no compleix amb la puntualitat de la cita que t’ha costat dues hores concertar en internet.
Mentre escric això, tant la dona en una taula d’atenció, com el “segurata” de l’entrada maltracten amb un correcte menyspreu de manual a un home que no sap usar, i no té per què saber-ho, la seva carpeta de prestacions en internet. L’home està empipat.
Se’n va, i ells se’n riuen.
Això és la qualitat del servei públic. La prepotència darrere el taulell i la submissió davant la pèssima gestió de les administracions són dignes d’estudi.
Pel que fa al vigilant, la feina consisteix a fer de pastor, sense cap empatia, de gent entre decebuda, cansada i una mica interrogativa. Cobrar per mirar el mòbil durant tota la jornada laboral. Trobo a faltar el gos d’atura.
En acabar d’escriure aquest bitllet, encara espero el meu torn, una hora més tard. Quan ja em toca, tinc la sort de què m’atengui una persona amable en la taula 19.
Surto de l’oficina sense dir bon dia… fent una repassada a les cares apagades i mirades quasi absents. Llueix la pantalla dels torns de la cua: ‘Gràcies per la seva paciència en l’espera… i perdó per les inconveniències’. Imagino, un entorn administratiu més amable.
Ja voldríem, els que no som ximples, que es doni algun valor a qui arriba abans d’hora i a més sap fer els tràmits per internet. Però qui no sap, o prefereix que l’atengui una persona i no una màquina, té el dret de ser tractat amb respecte i que no se’n fotin d’ell, com l’home que està cansat de demanar solucions als qui son part del problema.
