Avui a l’estació d’autobusos de Tarragona he vist, una persona amb la seva pròtesi de la cama recolzada, dormint en un banc. Xocava, feia mal als ulls.
Començava el dia, ha passat així la nit, només coberta per una manta. Vulnerable a qualsevol delinqüent. Exposada al fred i a les desenes de mirades condescendents i gestos indiferents dels transeünts. He pensat que de petita, quan veia a algú en aquestes condicions em queien les llàgrimes i encara que no entenia molt bé que passava, sabia que no era bo. La penúria és fàcil de reconèixer, no calen subtítols.
Hi ha al mercat ambulant de Cambrils, i també a l’Hospitalet de l’infant, un senyor molt gran, amb visible maltractament a les seves cames però amb l’ànima serena. Toca l’acordió meravellosament, té ofici i art, amb aquelles tonades de tots els temps que enllacen als nostres avis, pares, amics i desconeguts de qualsevol part del món. Es veu obligat a esperar uns cèntims. No podem donar a tots els que demanen, però on hi ha un regal de música, no sé passar de llarg i deso les monedes sense mirar-li perquè em fa vergonya que senti que és caritat. És agraïment, pel fet que per un moment m’ha traslladat en ment a un lloc confortable i estimat de la memòria, amb una d’aquelles cançons que en diem, ‘és la meva’, amb la pell de gallina, com “Sur le ciel de Paris” o “Ochi Chornye”. Bé, és fàcil encertar, ja que “la meva” són aproximadament, cinc mil temes en una vida, dins la barbaritat de més de 80 G de material MP3 que tinc, perquè m’he desfet dels vinils, cassets i CD. Em queden uns pocs de cada, com a records d’un món vintage, analògic i autèntic. Testimonis d’allò d’abans, el valor que hi donàvem a les coses. Com el vell l’acordió o la gastada pròtesi de cama de l’home que dorm al carrer, per a sobreviure.
Diran que aquestes circumstàncies, de les persones que volten pel carrer, són fruit de la sort o del destí, fins i tot responsabilitat individual o la suma de totes elles. La vellesa, amb malalties i impediments, si ja és dura a casa, al carrer és cruel. Estem abocats a un pròxim futur tercermundista, més propi de les distopies de les pel·lícules, que ja ens alertaven d’aquests esdeveniments. Tanta ficció en la pantalla no pot ser el relat d’una mentida. Ens ve damunt, una realitat que hem de controlar i tornar a canalitzar. No ens oblidem dels desfavorits. Necessiten atenció, ara. No compassió ni llàstima. Acció, humana. No hem de fer virtut del patiment, ni discursos d’esperança intangible, acaben amb milers d’éssers cada dia. Crec que a tots ells, els és igual ser els primers quan arribin al Regne dels cels, ja que de l’infern surten i entren cada dia, amb passi preferent i sense fer cua.
