La història, llegida en diversos medis, de les condicions de vida, sense habitatge del periodista i escriptor Joan Ignasi Ortuño, m’ha commogut.
No més que l’atroç fam que es pateix al món, que les històries anònimes que s’intueixen dels sense sostre, però tampoc menys pel fet de ser una persona culta i certament important dins del seu medi. Ell diu als seus entrevistadors: “No he treballat tota la vida per morir en l’agonia”. El mateix penso, no hem treballat jugant-nos la vida perquè per la mala fe d’alguns empresaris, molts companys no tindrem una jubilació corresponent a la realitat del nostre càrrec i posició laboral segons el ‘règim especial d’artistes’ que com altres gremis, gent de la mar, etc. teníem dret a cotitzacions que no s’han respectat. No salvo ningú, cap empresari teatral d’Espanya ni Ajuntament de festa major d’arreu de Catalunya, pels que he treballat molts anys sortint de casa a les quatre de la tarda per fer l’actuació i tornar a les set del matí, o de gira per nou mesos com amb la divina Bibiana que tant us enlluerna, amb el seu bla, bla, bla diletant, a la televisió. Un lloc on ha arribat, gràcies als meus companys i jo, amb deutes de salari i sense retribucions a la SS, sostenint una gira que no haguera pogut acabar sense nosaltres per tornar a Madrid i treballar on, per cert, Magistratura no va poder identificar-la, reclamar la seva responsabilitat ni embargar-li el sou en justícia, tenint-la en nomina a la TVE pública amb Carlos Herrera, l’any 1986. Valguem Senyor!
A l’hora de passar per la finestreta del INEM i recollir dades, et trobes que aquells que et van donar feina, com ella, van saltar-se les garanties que l’Estat considera prescrites. Gràcies a tanta indecencia empresarial, sé que amb dues pròtesis de maluc, i sexagenària, no podré obtenir el que em correspon, però no em queixo, solament informo. No tots vam tenir la barra de fer-nos un raconet a Panamà o Belice.
Mala gent? Bohemis? Desventurats?, vet aquí on ha anat a parar el llegat de les muses Talia i Melpomene… a Ábalos, Aldama, Sánchez i Gómez… els Pujol… ‘Els actors’ (terme desafortunat i humiliant pel gremi) de la corrupció en tot cas i no d’escenes tragicòmiques. És que aquest país és bressol dels aficionats que més llueixen!
Suspicàcies a banda i crítiques, si no es vol entendre no és problema de qui em llegeix. El cas dels falsos autònoms és la manera actual d’anomenar la mateixa situació. Continuar treballant, com sigui, sense comptar amb la responsabilitat empresarial i que no va solament de Glovo i les sancions que els hi han aplicat i que els obliga a girar cap a la normalització de les condicions dels seus repartidors. Va de la dignificació de la persona en qualsevol medi professional, sense aprofitar-se de les circumstàncies.
No cregueu que és un tema tancat. I torno a remarcar, que avui en dia mes que mai, ser passatger de creuer és una manera de promoure l’explotació laboral i pitjor que les condicions dels repartidors ambulants. Tothom mereix un sostre, aigua corrent calenta i parets càlides.
Li he dit al senyor Ortuño aprofitant les facilitats en xarxa que provi de trobar lloguer a Reus, Cambrils o Tarragona. No serà un àtic, potser un estudi, o compartir pis per benefici també d’una altra persona que no hauria de passar per aquestes precarietats i misèries després d’haver treballat de valent, com tots nosaltres.
