Passejant aquests últims dies he vist una vella font, tancada. I he pensat en el meu gust pels trens. Pot ser perquè la font, està on no hi ha ja estació, ni vies, ni trens, a Cambrils
Però la no estació, encara que queden restes de l’andana, segueix aquí, absolutament real, perquè és ni més ni menys el testimoni de la vida que he vist passar.
El meu pare amb la maleta de cartó a coll, la meva mare i jo, baixant d’un tren amb seients de fusta, i enfilant cap al Grup Sant Pau, a casa de la tia Pepita, o de la tia Vicenta, també de la tia Rosita, del meu padrí Joaquim, i a Tarragona amb la tia Salvadora, per a passar unes vacances humils i molt felices.
Em veig, d’adolescent, quan em vaig aventurar a fer el meu primer viatge sola. I, com en altres vegades, potser per la contaminació de les pel·lícules, amb tota l’emoció d’aquestes escapades, tenint la constància que ningú aniria a rebre’m ni a acomiadar-me quan marxés. Aquesta sensació de llibertat i de fugida, de desemparament i alhora de gosadia. Per això als meus amics, els demano que vagin a rebre’m a l’estació a Barcelona, però no a acomiadar-me, ja que no podré treure el cap per la finestra d’un vagó per a dir adeu i t’estimo, una vegada més.
Veig, sento, com si fos ahir, quan en el meu primer treball com a adulta, vaig passar per aquesta estació, amb un d’aquells trens de cabines i passadís de llarg recorregut, camí a Alacant i vaig pegar la cara al cristall, observant l’estació i el propi creixement, deixant enrere la feliç infància estival i les paraules d’amor que no es van complir.
Una vegada li vaig dir a l’alcalde de Salou, Pere Granados, que tenia el cor més partit que Alejandro Sanz, entre aquesta ciutat amb les persones que tant vull i Cambrils que és el bressol patern i on vaig aterrar fa anys, també amb persones que signifiquen molt, sense haver-ho planejat, exactament com a Salou.
Mentre contemplo la posta de sol sobre la serra de Llaveria, una immensa calma s’apodera de mi, després cau la nit i veig una filera de llums en la costa. Tot un univers emocional i oníric s’expandeix en aquest cor que segueix, sense tiretes, en observació, a base de lliçons de vida. D’experiències.
Ja no passa el tren, a Cambrils, però continuo creient que aquest camí sense vies porta encara a alguna part i està molt dins de mi. En això em sento unida a totes les persones per als qui aquests trens que es van parar a Cambrils durant l’última meitat del segle XX, ens van fer creuar i fins i tot coincidir però també allunyar-nos per sempre.
Amb la mateixa alegria amb que rebo les persones, també m’acomiado. És una aventura que s’ha de gaudir, perquè la vida que se’ns ha donat portava un bitllet individual tant d’arribada com de partida, i mereix ser explorada amb tots els matisos que suposa estar viu.
Si hi ha un tren a la vora, un tremolor de vies, un soroll de pas, la felicitat està garantida. Dec ser de les poques persones que no hi posa pegues a viure a prop dels trens. Allò que vàrem sentir de petits i joves determina les manies i els encants.Trepitjo el que queda d’aquella estació, esborrada, i m’ho estimo amb profunda gratitud.
Vàrem tenir sort, tenim un passat que hi compta.
