La fragmentació urbanística i la segregació residencial i social de Tarragona ha resultat ser “herència feixuga” pel present i futur de la ciutat. Així s’expressava dimecres passat el catedràtic de Geografia Humana de la URV, Santiago Roquer, en el transcurs d’un homenatge acadèmic a la seva trajectòria humana i professional que li va fer la comunitat universitària davant la seva jubilació a la facultat de Turisme i Geografia. Com a cloenda de la Geojornada que se li va dedicar, el professor va pronunciar la conferència ‘40 anys residint i observant Tarragona. Canvis i permanències de la seva geografia urbana’.
El catedràtic va presentar una síntesi dels seus treballs d’estudi de la ciutat des de 1974, moment en què va començar a exercir-hi de professor, fins ben entrat el segle XXI. “La ciutat ha canviat a millor, però observo resistències al canvi i permanències”, va dir, en referència a l’estructura urbanística fortament fragmentada que tenia la ciutat, i que ha comportat sempre “una segregació socioespacial”. Roquer es va referir a dos estudis, fets un al 1986 i al 2001, a partir dels censos i padrons de població, per comparar l’estructura de la ciutat i diferents paràmetres socials com la procedència de les persones, els estudis, la professió o la taxa d’atur per zones.
Als anys setanta, els barris de Ponent es relacionaven amb el centre de Tarragona a través de les carreteres N-340 i N-420, però estaven aïllats entre ells. Entre 1960 i 1980, la població tarragonina va augmentar 2, 5 vegades, per la industrialització i l’expansió turística. En els barris perifèrics i també a la Part Alta es concentraven els immigrants, principalment d’Andalusia i zones rurals de l’interior de l’Estat, amb les taxes més altes d’analfabetisme, el percentatge més baix de persones amb estudis superiors i la mà d’obra menys qualificada. Després van arribar nous immigrants, principalment magrebins i d’Amèrica Llatina, que van canviar el panorama social. Les diferències socials han disminuït amb els anys i s’han fet actuacions urbanístiques per “cosir” els barris. Però encara perviu una estructura fragmentada i segregada: “És una herència feixuga per a la ciutat”, afirmava Roquer.
Avui dia, Tarragona es debat entre diferents models per “lligar” el centre amb Ponent i Llevant. Un creixement que faci compatible noves promocions d’habitatges amb l’Anella Verda o un creixement més sostenible que prioritzi la rehabilitació dels pisos buits i que lligui els barris amb el centre potenciant les vies verdes.
La Budellera obre el debat urbanístic
‘Tarragona, cap a on vas?’ va ser el títol d’un debat que van organitzar el passat mes de maig les tres federacions de veïns de la ciutat amb l’objectiu de posar sobre la taula nous models urbanístics que poden ser aplicables a Tarragona. Un acte que arribava enmig d’una campanya d’oposició veïnal i ecologista al pla parcial de la Budellera, a Llevant, però també al barri que ha d’acompanyar la construcció de l’Ikea, a Campclar. Aquell dia, els arquitectes Josep Parcerisa i Anton Pàmies van apostar per una mateixa idea: la necessitat que Tarragona prioritzi el relligat de Ponent i el centre apostant realment pel desenvolupament de l’Horta Gran, prevista a la riba del riu Francolí. Tant Pàmies com Parcerisa es van mirar amb escepticisme el model de la Budellera: “Si als afores posem torres, estem malmetent el territori”, va subratllar Pàmies.
Contràriament, el promotor José Luís García, un dels impulsors del pla de la Budellera, sentenciava: “A Tarragona calen noves llars”.
