Alhora em va tornar a envair un sentiment d’impotència en reviure aquelles escenes de violència contra una ciutadania que simplement volia exercir el seu dret a vot. I recordant aquells moments agredolços viscuts i les conseqüències que n’estan patint algunes bones persones innocents i pacífiques, em va venir al cap de seguida la imatge de l’Oriol Junqueras, a qui l’aparell repressor de l’Estat espanyol manté empresonat a Estremera i el culpabilitza d’aquell 1 d’octubre, que ells veuen com una sedició tumultuosa i nosaltres com la màxima expressió de l’exercici de la democràcia.

La història d’Esquerra és plena d’episodis de repressió extrema per part d’un Estat que al llarg del temps ha lluitat amb la mateixa contundència per mantenir els seus privilegis. I ara assistim a un nou episodi vergonyós amb l’empresonament de l’Oriol Junqueras, un home de profunds valors pacifistes i democràtics i persona dialogant com ningú. Davant del Tribunal Suprem ha exposat reiteradament la seva ferma voluntat de treballar pacíficament per Catalunya i pels seus ideals polítics, però sembla que no convenç perquè aquest és precisament el problema: l’Estat no vol ni que es qüestioni la unitat, el que vol es veure’l a ell agenollat suplicant perdó i jurant fidelitat eterna a la Constitució, i que això serveixi d’avís per a milions de catalans que estem per la República Catalana. Lamentable, inaudit i preocupant en l’Europa del segle XXI.

La interlocutòria del Suprem està plena de contrasentits, força el dret i el codi penal fins a uns extrems que fins i tot han estat denunciats per juristes de prestigi independents i acaba concloent que l’Oriol Junqueras és el responsable de la violència que va exercir la policia espanyola contra la gent el 1 d'octubre. Com s’entén això? Com es pot defensar un argument tant recargolat sense que et caigui la cara de vergonya? Resulta increïble que tot això estigui passant i que determinades formacions polítiques com el PSC callin i deixin fer. L’Estat perd credibilitat democràtica i judicial a marxes forçades a costa de casos com els de l’Oriol Junqueras, i sembla que no els importa.

De fet, l’Oriol no és l’únic cas, com tothom sap. El Joaquim Forn, el Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez pateixen una repressió i persecució idèntiques a les del vicepresident de la Generalitat. I altres dirigents estan en la llista negra d’aquest Estat que castiga a qui no pensa com ell. Avui és la República Catalana, la independència, les llibertats nacionals de Catalunya, però demà aquesta repressió la poden patir altres causes nobles que simplement no són del gust del Govern central de torn i de les altes institucions de l’Estat com la monarquia. Aquestes veus que ara callen i deixen fer, actuaran de la mateixa manera si els toca el rebre a elles? O s’és demòcrata o no s’és, no hi ha equidistància que valgui.

Ara toca constituir una Mesa del Parlament de majoria independentista, fer valdre la majoria a la Cambra i fer un Govern republicà per acabar immediatament amb el 155. Cal anar pas a pas i amb fermesa. La mateixa que hem de tenir alhora de seguir reivindicant la llibertat de l’Oriol, el Quim i els Jordis. No ens hem de conformar amb l’acostament dels presos a Catalunya o amb els permisos penitenciaris puntuals per participar de la vida política, no ens hem de resignar a ser tractats de manera inhumana i injusta. L’empresonament s’ha de combatre, no s’ha de normalitzar. Volem la llibertat per a tots ells i no hi renunciarem mai.