Compartia, llavors, amb vostès una dita apresa del meu avi que m’acompanya en el viure: “Festes em fas que no em solies fer, o m’has de fotre, o m’has de menester.” Certament, com els deia, no creia que es pogués esperar del govern estatal que, per evitar el referèndum, inaugurés fórmules pròpies de la política amb majúscules i ens fes festes, però, per si de cas, reivindicava l’esperit de la dita.

Ara que hem vist que la voluntat d’impedir-lo ha traspassat, gravíssimament, tots els límits en un estat considerat democràtic i de l’Europa del segle XXI, ara que ens ha tocat viure’l amb heroïcitat i inquietud i n’han resultat tantes víctimes però també tants vots, ara que tantes veus clamen per la mediació i ara que la política del nostre Parlament –aquesta sí amb majúscules– hi ha optat, nosaltres ens hi sumem malgrat que per part de l’Estat i, ves per on, per part del seu cap hem rebut de tot menys festes. Ens han dit de tot menys bonics, ens han fet de tot menys pessigolles i l’han rebutjada.

Tanmateix, sabent que no resultarà fàcil, ans el contrari, entenem que més aviat o més tard i allà on sigui caldrà que mediadors i polítics interactuïn per molt que a qui no hi té el costum pugui passar-li allò de cuando no se llevan bragas, las costuras hacen llagas.

I brindem per aquesta mediació amb una copa de vi del Priorat, com saben, avui reconegut mundialment. Un vi que és fill d’una comarca amb un llarguíssim recorregut que ha superat tot de dificultats, ha sumat tot d’esforços i voluntats i iniciatives de casa i d’arreu, una comarca que avui opta a ser patrimoni mundial de la Unesco, una comarca que l’1 d’octubre, amb una participació del 85’42%, va demostrar la força que donen la cohesió i els projectes comuns. Una comarca que ben bé pot simbolitzar una nació.