Per fer això, qualsevol mètode els sembla bo. Com explicar, si no, l’estranya coalició que governa la ciutat? És difícil trobar algun municipi del tamany del nostre, o superior, regit al mateix temps per un grup de socialistes, populars, i un senyor que es va escindir de CiU. I que a banda dels Jocs gestionen els nostres afers amb la filosofia de “qui dia passa, anys empeny”.
Això no s’ho mereixien els ciutadans i ciutadanes quan, en les darreres eleccions municipals, van omplir el consistori d’escons d’esquerres. Repartits entre diverses forces polítiques que, primer que res, tenien el deure de convertir aquest resultat en un govern de progrés que dugués aire nou a Tarragona. En comptes d’això, vivim en una incertesa constant respecte les línies que se seguiran en el desenvolupament urbanístic, el model sanitari i totes les coses que afecten la vida quotidiana de les persones.
Arribat i passat l’equador del mandat municipal, potser també ha passat l’hora de demanar als socialistes un canvi de rumb, un gir a l’esquerra. Més aviat ha arribat el moment de començar a preparar l’alternativa.
Mentre l’Ajuntament es perdia en els mateixos laberints de sempre, a Tarragona i a tota Catalunya hi ha hagut esdeveniments nous. Motius per a l’esperança, realitats que ens fan repensar les maneres d’encarar-nos amb el futur.
Ha sorgit un espai polític, tan ampli que ha guanyat les dues darreres eleccions generals a la ciutat, a la demarcació i al país, que va començar anomenant-se “la confluència”, i que ara en diem Catalunya en Comú. Confluència perquè compta amb l’aportació de diverses forces polítiques i socials, entre les quals la nostra, i en comú perquè és com volem fer les coses, amb totes les persones que, lliurement, hi vulguin participar.
De la mateixa manera que Catalunya en Comú debat estratègies per al conjunt del país en les delicadíssimes circumstàncies que travessem, ha de saber també proposar solucions a peu de carrer, aplicables a Tarragona des del moment que estiguem en condicions d’articular una majoria municipal.
Cal superar, definitivament, la divisió física i social de la ciutat, amb respostes urbanístiques, de transport públic, d’inversions equilibrades a tots els barris, d’equipaments necessaris, de gestió descentralitzada. Cal que Tarragona sigui una sola ciutat i els seus veïns i veïnes se’n sentin part.
Cal lluitar contra l’atur i l’exclusió. Una ciutat activa no pot deixar ningú enrere. Cal feminitzar-la, aquesta ciutat. Les dones hem de deixar de ser la part invisible i menystinguda de la nostra societat.
Cal fer totes aquestes coses, i moltes més, des de la voluntat d’entesa entre tots els grups i totes les persones que volem canviar les coses. Tarragona no és el trist equip de govern que descrivíem al principi. És una part, essencial, d’una Catalunya en Comú.
