Des del 12 de juliol fins al proper 23 de setembre, el Museu de Reus del raval de Santa Anna presenta una doble exposició en què Goya i Fortuny són els protagonistes. Els organitzadors de la mostra han volgut confrontar els gravats que tots dos van crear a final del segle XIX tot generant un peculiar i ric debat artístic. Els caprichos de l’aragonès són 80 obres amb una gran càrrega crítica contra el poder de l’època, mentre que en els aiguaforts que poden veure’s del reusenc hi destaca la seva gran execució tècnica abans que el seu simbolisme. “El gravat és complicat, per a un artista, però tots dos eren mestres i el dominaven a la perfecció”, fa constar el director del Museu de Reus, Marc Ferran.
Ferran subratlla que en un any “tan especial per a la ciutat”, immersa en la celebració de la capitalitat cultural, una proposta com la d’unir l’obra dels dos genis “és un gran element de projecció”. La mostra s’ha dut a terme a partir de la fructífera relació amb els gestors de la casa natal del pintor aragonès, a Fuendetodos, amb la qual s’ha col·laborat en alguna ocasió. El director del museu reusenc explica que els gravats de Goya “segueixen una evolució molt curiosa”. D’aquesta manera, i si bé tots presenten l’àcid tret distintiu de l’artista, “els caprichos finals són més grotescos i durs que no pas els primers, i els personatges que hi apareixen hi surten deformats”, matisa. “L’Església i la noblesa eren els seus principals objectius”, detalla.
Una bona mostra és l’estampa Nadie nos ha visto, el capricho número 79 de la col·lecció editat el 1799. Hi apareixen un grup de capellans i frares, beguts, mentre una fosca ombra els observa. Pot interpretar-se de diverses maneres, és clar, però tan sols cal recuperar què s’apunta al Manuscrit de la Biblioteca Nacional. “Els capellans i els frares beuen quan ningú els veu; però el món bé que ho sap. El got de l’abat és de bona marca per indicar el desordre que hi ha al clergat”, s’assegura. El cas és que el component sàtir de la seva proposta va seduir. “Goya sempre va saber connectar amb les classes més populars amb el seu llenguatge pictòric, tot i que cal recordar que era un artista de la Cort”, esmenta Ferran.
Afrancesat, Goya va usar els seus caprichos per censurar de passada la ignorància i la superstició. “Hi ha diversos gravats en què presenta figures màgiques, irreals, que li serveixen per mostrar la creença en la bruixeria”, revela Ferran, que reivindica “la importància que l’aragonès va tenir per a molts artistes posteriors”.
En el cas de Fortuny, l’exposició descobreix trenta de les seves obres en aquesta disciplina. Gran perfeccionista, el reusenc va usar l’aiguafort “per deixar-se anar i per experimentar”. No hi ha pas un component crític com en els gravats de l’aragonès, sinó que l’objectiu de la seva mirada van ser “els personatges importants de l’època”. Això no vol dir, però, que no la dirigís a altres figures més desafavorides. “És innegable el talent que tenia per transmetre emocions”, destaca Ferran, tot referint-se a Àrab vetllant el cos del seu amic, una de les joies de la mostra.
